El passat dilluns ens va deixar als 92 anys Jordi Carbonell i de Ballester. Els menorquins mai podrem agrair prou a aquest filòleg, historiador de la literatura, lingüista, activista cultural i, davant de tot, patriota català, la seva tasca de recuperació del període en què, sota el domini britànic, Menorca va cultivar una cultura esplendorosa en la nostra llengua i que és el nostre segle d'or. A ell devem que sigui coneguda per la historiografia aquesta etapa de la història cultural com la del «període menorquí de la literatura catalana».
La tasca investigadora de Jordi Carbonell es va iniciar i desenvolupar sota les penoses i ignominioses condicions que imposava el règim franquista, al qual però va plantar cara reiteradament des de l'acció política no violenta, la cultura, la docència i l'associacionisme des de coordenades republicanes i europeistes. Tot just després d'aconseguir la llicenciatura en filologia romànica, Carbonell va entrar a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), llavors en la clandestinitat, per després anar el 1950 a Anglaterra, com a lector de català i castellà a Liverpool, on va conèixer destacats estudiosos catalanòfils anglesos. Retornat a Catalunya, va haver de conjugar diferents feines mentre seguia participant a l'IEC, s'incorporava com a professor als Estudis Universitaris Catalans i participava en institucions com Òmnium Cultural (1961), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Congrés de Cultura Catalana (1961), entre altres.
El 1964 va publicar dues importants aportacions per la nostra Illa, «La cultura a Menorca» i «El període menorquí de la literatura catalana» a la revista Serra d'Or, i a El llibre de tothom respectivament, les quals són un balanç erudit i valent sobre la literatura escrita a l'Illa. Dedicaria moltes energies a l'estudi dels il·lustrats maonesos, remarcablement a les figures de Joan Ramis i Ramis i Antoni Febrer i Cardona, fins entrada la dècada de 1970. Va donar a conèixer i posar en valor la Il·lustració menorquina des de plataformes illenques (la «Revista de Menorca» 1967) i del Principat (actes de col·loquis internacionals, 1977; Bolletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1972), a més a més d'editar pel gran públic Lucrècia (1968 i 1982) i Rosaura o el més constant amor (1982). En la dècada de 1970 va esmerçar temps i dedicació en preparar per l'editorial Curial un llibre sobre la cultura menorquina, però que no va arribar a acabar, ben segur per les tristes circumstàncies a que va haver front (a inicis de la dècada, pel seu empresonament, la pèrdua del lloc de feina a Enciclopèdia Catalana i l'expulsió de la Universitat Autònoma de Barcelona, i a darreries, per la mort d'un fill de 23 anys).
Fent estades a la nostra Illa va establir contactes i llaços d'amistat amb Joan Hernández Mora, Josep Salord Farnés, Andreu Murillo, entre altres, els quals amb el temps i, quan va deixar de venir, esdevindrien el seu enllaç amb una nova fornada de llicenciats en filologia que passaria a investigar la nostra literatura (Joan F. López Casasnovas, Josefina Salord, Antoni-Joan Pons..., generació de menorquins que faria cristal·litzar la secció de Llengua i Literatura de l'Institut Menorquí d'Estudis).
Esdevingut far de saviesa i exemple de civisme pels estudiosos menorquins, i en reconeixement dels seus treballs de recuperació del nostra patrimoni cultural, el Consell insular de Menorca li va concedir la Taula d'Or.
El nostre menorquí adoptiu va publicar el 2010 el llibre «Entre l'amor i la lluita. Memòries», on es troba una bella i sentida declaració d'afecte per la nostra Illa: «Porto Menorca al cor». Gràcies Jordi, descansa en pau.