Tot navegant per la pàgina del «Menorca Info», he descobert, recentment, diverses notícies i, fins i tot, alguns anuncis de publicitat que m'han sorprès i que m'han mogut a escriure el meu article d'avui. La major part d'aquestes peces estava relacionada amb els cans, un tipus de mascota que jo mai no tindria però que, per a nombroses familiars, amics, coneguts i saludats, representa una companyia imprescindible que, a vegades, supera la d'altres éssers humans. Sempre he sentit a dir que el ca és el millor amic de l'home i, realment, per a moltes persones, aquest animal domèstic suposa poc menys que una prolongació d'elles mateixes.
El ca és, realment, el nostre millor amic? Ja us he avançat que així és, si més no per a una bona part de la població. L'altre vespre vam sortir a sopar amb una amiga, ja major, que és vídua i conviu, amb la seva cusseta, a la mateixa casa que els fills i els néts del qui fou el seu marit. Ella ocupa la planta baixa i la resta el primer pis. La nostra amiga ens confessà que no havia avisat els familiars de que aquella nit ella sortia, però a la cussa sí, evidentment. Li havia dit que ella partia un moment, però que no passés pena, que tornaria tot d'una. Ara no puc precisar si tal vegada li hauria convingut la prestació que oferia un dels anuncis que em vaig trobar en «Es Diari»: cangurs per a cans. Jo havia sentit parlar de clíniques veterinàries, de perruqueries canines i de platges i cementeris per a cans i cusses, però de persones que, d'una manera professional, es dediquessin a tenir cura d'aquestes mascotes quan els seus amos són fora de casa, la veritat és que encara no.
Molts éssers humans han esdevingut inseparables de llurs animals de companyia. Els veus a uns i altres, matí i vespre, caminant pel carrer. Jo sempre em faig la mateixa pregunta: «qui passeja qui?» I penso que, en el meu cas, aquest costum quotidià arribaria a convertir-se en una obligació gairebé insuportable, tot i que comprenc aquells que hi prenen gust i no se'n poden estar. Ara bé, els cans i, per damunt de tot els seus propietaris han de respectar la resta d'usuaris de la via pública. Per açò vaig trobar molt encertat un altre dels anuncis publicitaris, de l'Ajuntament de Maó en concret, que exhortava els ciutadans a fer-se responsables de les defecacions dels seus cans i les seves cusses i els demanava que les col·loquessin en una bosseta tancada i les dipositessin en un contenidor. Una mostra de civisme, aquesta, ben lloable i que mostra una sana preocupació per la salut pública i el benestar de la resta dels vesins però que, lamentablement, no tothom posa en pràctica. Només cal veure l'estat deplorable que presenten molts dels nostres carrers i de les nostres places.
És molt polit, millor dit, deu ser molt polit poder gaudir d'un ca, però aquells qui no en tenim no ens hem de veure obligats a compartir els rastres de les caques que aquests animals van deixant aquí i allà. I això lliga amb la darrera de les notícies que us volia comentar i que feia referència als pupitres escolars, que, segons sembla, estan habitualment més bruts que els inodors, és a dir que els vàters, ja que aquests darrers, com a mínim, són netejats diàriament amb productes desinfectants. La informació d'Europa Press afegia que s'ha comprovat que només un 22 per cent dels alumnes i del personal docent es renta les mans abans d'entrar en els menjadors escolars. És molt recomanable, per tant, vetllar per la higiene de les nostres mascotes, però haurem de començar, crec, per la nostra personal.
L'última experiència que vaig tenir amb un animal de companyia es produí aquest estiu a Saragossa, amb el ca dels meus cosins. Quan vaig arribar a ca seva, vaig seguir tot d'una les instruccions que m'havia donat un procurador dels tribunals de Reus amb el qui solia anar a executar embargaments i desnonaments. El suposat deutor no hi era gairebé mai, però sempre et trobaves un ca que protegia l'habitatge del qui hi vivia o hi havia viscut. Aquell professional de la Justícia em recomanà d'acotxar-me, per tal que l'animal, en veure'm a la seva alçada, no tingués por i, per tant, no m'ataqués. Així ho vaig fer amb el ca dels meus cosins i la conseqüència immediata fou que ja no me'l vaig poder llevar del damunt; vaig ser l'objecte principal de les seves carícies i de les seves llepades. No podria assegurar-vos si ens vàrem fer amics o no, però el cas és que, en tornar a ca nostra, la camisa i els calçons que jo duia van haver d'anar directes a la rentadora.