Eugénio de Andrade té un poema, «As palavras». Què diu? Que les paraules són transparents com un cristall, innocents, cruels; algunes, un punyal, un incendi; plenes de memòria, naveguen insegures, fan estremir; assaonen els cervells com una plovisquina... Els poderosos desfan el seu significat «dins de les seues conxes pur».
Escoltant divendres passat, el segon torn del frustrat debat d'investidura, em vingué a compte el text del poeta portuguès. I emdemanava si calia que PP i C's pactassin un nou significat per al mot «corrupció». Clar que sí. Per conveniència. O no veim els ciutadans com aquest maleït govern en funcions nomena José Manuel Soria, l'exministre dimitit, representant espanyol al Banc Mundial? Corrupció premiada! Aquest home va saber manejar doblers propis a paradisos fiscals i va complir en escreix des del Govern d'Espanya els dictats del lobby de les elèctriques, penalitzant les energies renovables. Si així exerceixen la sobirania espanyola, no m'estranya que la centrifugadora nacional a cada giravolt augmenti el nombre dels qui volen sortir d'aquest malson. Si fins i tot a la Isla blanca y azul un centenar de persones han gosat obrir-ne el pot del debat...!
Per si de cas, i sense demanar permís al centenar de menorquins (cent mil, segons la policia!) que neguen el pa i la sal de la història, la llengua i la cultura pròpia del poble, agaf «Lo Chrestià», una joia de la literatura moral i jurídica medieval i l'obr tot cercant de comprovar la citació d'en Baldoví. Al debat de l'altre dia, el diputat valencià de Compromís va recordar a Rajoy i Rivera el sentit del mot corrupció en un dels nostres clàssics: per a Francesc Eiximenis hi ha corrupció quan l' interès particular es sobreposa a l' interès públic en l'acció de govern. Eiximenis, que va viure al segle XIV, en efecte, encapçala així el capítol CCCLXIV del llibre Dotzè de «Lo Chrestià»: «Com lo bon regiment de la cosa pública requir que les lleis sien fetes en favor sua e que sien ben observades per tots». Hi diu: «Així com medicina no és feta pel profit del metge, ans és solament per procurar salut al malalt, així la llei no deu ésser feta per profit personal del príncep ne d'altre en particular, mas per profit de la cosa pública, la qual molts nafren...» (...) «...E deus ací saber que alguns, aimant llur propi profit, així fermament observen tota llei e costuma que els sia lucrativa en guanyar diners que per res no la lleixarien, per bé que sia contra caritat...»
Quina raó que tenia el frare franciscà nascut a Girona, educat a diferents corts europees i al servei de la Corona d'Aragó, per a la qual cosa durant molts anys va ser conseller de la ciutat de València! Ell, idò, va transitar pels (coneguts avui com a) Països Catalans, per a alguns una entelèquia, que, tanmateix si ho fos, no caldria que rabiosament negassin.