Quan un personatge carismàtic, com va ser Vicente Ferrer, diu a una persona jove, que ha viatjat a Anantapur com a voluntària, «no te'n pots anar, jo tenc una feina per a tu», m'imagín que deu ser difícil negar-s'hi; sobretot, si la jove té allò que se'n diu consciència social ampla, oberta al món. Na Dúnia Beltran (Maó, 1973) ja la tenia quan per primera vegada va visitar l'Índia i, convençuda de la bondat dels projectes de la fundació V. Ferrer, s'hi va comprometre. Hi ha treballat en diferents ocasions; el 2008, per exemple, obrint el departament internacional, que va començar a funcionar quatre anys després, i durant el 2008, darrer any de vida de Vicente, recopilant informació sobre la labor del filantrop arrelat a l'Índia des de 1952 i el seu pensament continguts en agendes, quaderns, carpetes i de viva veu. Ell volia extreure idees del seu interior amb la inquietud de reconnectar la part més espiritual de la seua personalitat. Diu na Dúnia en una entrevista recent, que VF era un home divertit, amb sentit de l'humor, despert a l'actualitat i que, amb Anna, la seua muller, per ocupats que estiguessin, sempre trobaven el temps necessari per atendre tothom.
Els ideals d'emancipació humana i de justícia es concreten i verifiquen en l'acció, en el ben entès que les coses no poden quedar-se en simples paraules i sabent la força que poden tenir les organitzacions no burocràtiques–na Dúnia continua vinculada a la FVF- però també que - qui actua se sol crear enemics- determinades accions compromeses arriben a molestar els qui s'han viciat de burocratitis. Per contra, des de l'assignatura d'Ètica, els alumnes de 4rt d'ESO de l'IES J.M. Quadrado van promoure un seguit d'actes que els permeteren sufragar la construcció d'una escola a Anantapur i aquesta primavera passada han reunit diners per adquirir quasi dos centenars de bicicletes. Amb elles, sengles alumnes hindús de secundària es podran desplaçar als centres, allunyats de les seues localitats respectives.
Els resultats compensen. Com diu aquella milonga d'Atahualpa Yupanqui interpretada per l'esquinçada veu d'arena de Diego el Cigala: «Yo tengo tantos hermanos, que no los puedo contar, en el valle, en la montaña, en la pampa y en el mar...» Així l'acció compromesa aboca «a un horitzó molt ample, que sempre té un més enllà, amb la força de cercar-lo amb fermesa i voluntat». Ens hi podem reconèixer quan més enfora miram, deixant sembres solidàries com llavors d'immensitat...