És difícil entendre què està succeint a la política espanyola sense tenir en compte uns fets crucials de l'any 2006, quan la majoria del PSOE al Congrés va donar llum verda al nou Estatut que reclamava Catalunya, després de «passar-li el ribot», com deia satisfet n'Alfonso Guerra.
El PP del senyor Rajoy, que estava a l'oposició, va creure que podia treure profit d'aquella situació recorrent a la idea, tan antiga a Espanya, que Catalunya sempre va per davant. I amb l'Estatut, per paga, amb la benedicció socialista. I així va organitzar una campanya del tipus ¡A mi la Legión!, de recollida de signatures en nom de la unitat de la pàtria i coses per l'estil, en què la principal cosa que va aconseguir, a part de fomentar l'odi, és que els catalans se sentissin d'un altre món.
Pretenia, el senyor Rajoy, que el nou Estatut de Catalunya fos sotmès a un referèndum de tots els espanyols, però com que no se'n va sortir, el va recórrer davant el Tribunal Constitucional, on el text va viure paralitzat durant quatre anys. Fins que la defunció d'algun membre del Tribunal i el manteniment d'algun altre amb el mandat caducat, va fer possible una majoria partidària de les tesis del PP i un pronunciament final que convertia la llei catalana en paper banyat.
És en aquella caparrutada on comença el malson que Espanya està vivint encara avui. Una bona part dels catalans va interpretar que Espanya tornava a l'anticatalanisme ranci d'abans de la democràcia, acompanyat d'una contínua restricció de l'autonomia. Amb la desfeta de l'Estatut s'havia cremat l'ultim cartutx de la convivència i la reacció va ser una explosió d'independentisme. Les conseqüències van ser immediates. Convergència, el partit que durant tants anys havia fet de frontissa amb Espanya, pactant amb el PSOE o amb el PP, va rebentar per dins. I el seu soci permanent, els cristianodemòcrates d'Unió, també, fins al punt de desaparèixer. Els convergents es van haver de reinventar i ara són una força independentista que respon al nom de Partit Demòcrata.
Però encara hi va haver més reaccions. Esquerra Republicana, que sempre s'havia estat el referent de l'independentisme però que obtenia uns resultats modestos a les eleccions, va començar a créixer. I un col·lectiu molt més radical anomenat les CUP, també. En defensa de l'unionisme espanyol –que a Catalunya també n'hi ha--, el PP estava tan desacreditat que no tenia cap opció, però va agafar el relleu Ciutadans, que avui, encara que modesta, és la primera força de l'oposició al Parlament català. La seva extrapolació a Espanya sembla més bé una operació financera per estalonar el PP en cas de necessitat...
L'altre gran damnificat va ser el PSC, els socialistes catalans, que sempre havien obtingut uns bons resultats nedant entre dues aigües. En aquest nou context, de debat entre independència i espanyolisme, es van trobar atrapats i sense discurs, i també van rebentar com a partit. Tot sigui dit que ajudats pel PSOE, que en comptes de desmarcar-se del PP, va iniciar una cursa per veure qui era més espanyol, si ells o el PP, posant contra les cordes els seus socis catalans.
I tot açò amb conseqüències tan greus per a Espanya que ha acabat marcant la seva política, com succeïx cada vegada que el centralisme vol fer passar Catalunya per l'aro. Avui Convergència ja no pot ser el partit que dóna estabilitat i idees noves als governs espanyols. I el PSC s'ha quedat sense els votants que li permetien assegurar majories al PSOE.
El fenomen de Podemos és evident que és general a Espanya, però també inseparable de Catalunya. Podemos neix de la rebel·lió popular contra la crisi econòmica i la podridura de la política espanyola, però sobretot de la del PP com a partit governant, envoltat d'escàndols i d'accions contra la democràcia per allà on passa. Però és a Catalunya on obté més vots. Ara bé, per aconseguir-ho ha de fer un discurs en què es manifesta favorable a la celebració d'un referèndum a Catalunya, per més que es proclami contrari a la independència... Aplica una política ambigua que recorda la que es permetien els socialistes catalans quan el moviment independentista era minoritari.
Podemos i Ciudadanos junts, marquen el final del bipartidisme com l'havíem conegut fins ara, però amb peus de fang. Perquè mentre el primer encara ha de madurar molt per saber què vol ser quan sigui gran, el segon té poc futur si el PP és capaç de demostrar que pot continuar caminant tot sol. I si és que en aquest país la corrupció i els actes contra la democràcia no tenen incidència en els votants.
El resultat final és la tragèdia que la política espanyola viu des de fa un any. Ni el PP ni el PSOE s'atreveixen a presentar solucions realistes davant el conflicte català, i en conseqüència l'han convertit en el conflicte espanyol. Han tractat els diputats independentistes catalans com si fossin empestats, per més que encara formin part del Congrés espanyol. I en canvi, està clar que sense ells no hi ha manera de fer quadrar l'aritmètica parlamentària i formar govern. I el més greu és que quan el senyor Pedro Sánchez ha insinuat –només insinuat-- que potser s'hauria de rallar amb ells, l'aparell del seu propi partit l'ha fulminat.
I és que l'espectre de l'Espanya sagrada per la gràcia de Déu, que fa impossible el diàleg entre els espanyols, continua en llibertat.