Ben segur que veurem ben prest com les energies fòssils són substituïdes per les renovables. ¿Però amb aquest canvi haurem acabat amb els greus conflictes ecològics i socials amb els que s'enfronta la humanitat? Pens que no. Encara que tots els aparells, mecànics i electrònics, es puguin fer anar amb el sol o el vent, mentre no posem damunt la taula els problemes ètics fonamentals i els resolguem, com són els de les desigualtats socials i quina és l'estil de vida que hem de dur, l' humanitat seguirà ballant amb els reptes, per un costat, de viure en harmonia amb la naturalesa i, per un altre, d'organitzar-se de tal manera que no sigui el dia a dia per a moltes persones, com és ara, un patiment i una injustícia. És més, sense assumir que és necessari replantejar l'estil de vida occidental actual, consumista i depredador, és ben possible que, saltat l'obstacle de la contaminació per l'enterrament del petroli i el carbó, la destrucció del paisatge i el malestar social no minvin sinó que encara vagin a més.
Malgrat els avanços tècnics permetin una productivitat que era impensable fins fa poques dècades, amb la qual cosa és possible disposar d'una gran quantitat de béns amb menys temps i esforç, el sistema econòmic no ha parat d'esperonar a la gent a desitjar més i més i més, en una espiral consumista sense límits que només fa de malbaratar el planeta i provocar-nos des d'explotacions laborals, a colonialismes renovats, passant per malestars psicològics com depressions, bipolaritats, etc. Com han assenyalat Robert i Edward Skidelsky en el llibre «¿Cuánto es suficiente?», John Maynard Keynes creia que, mercès aquest augment de la riquesa per la productivitat de les màquines, arribaria un punt que la gent en tindria prou i les hores del dia dedicades a la feina baixarien i en canvi augmentarien les de l'oci. Però no ha estat així. El liberalisme econòmic es sosté sobre la creença que l'espècie humana és per naturalesa insatisfeta, creença que les campanyes de propaganda no han fet més que potenciar. Però aquesta visió antropològica és només parcialment certa. El poble, i vist el que ha fet al llarg de la història, a més de desitjar tenir, també ha xalat estant sense fer res en companyia de la família, d' amics, anant a passejar, contemplant postes de sol i portant a terme aficions esportives i culturals. Sí, el temps d'oci era per la majoria i fins fa ben poc, més desitjat que la feina.
Fa poques setmanes va ser notícia que un turista que conduïa un cotxe pel camí de les cales verges del sud de Ciutadella, al veure que no podia passar, va sortir enfadat del vehicle i va maltractar a una de les guies que li impedien el pas. Pel que han declarat els treballadors dels accessos a les platges, són molts els turistes que els insulten i perden els estreps. L'ansietat consumista ens ha portat a l'extrem que fins i tot el fer turisme es planteja no com una activitat lúdica i d'oci sinó com una prolongació de la vida laboral, amb tot el que comporta d'estar pendents del rellotge, de les planificacions, amb nervis i malestar. Resulta que és cool fer-se un selfie a Macarella. Una bogeria.
Davant aquesta forma de fer turisme, les administracions públiques haurien de fer el possible per reconduir la situació, i dic reconduir expressament i no gestionar, per tal que els turistes que vinguin a Menorca estiguin per respectar la seva gent i el seu paisatge, la qual cosa vol dir, entre altres coses, que els hostes haurien d'admetre d'entrada que una illa no es pot permetre el luxe de donar ni un mil·límetre més d'espai, ni tampoc cèntim, als cotxes.
Vist que el Consell insular de Menorca es gasta una bona quantitat de doblers amb els informadors subcontractats que estan en els camins, euros que es podrien destinar a mil activitats ara abandonades, com les culturals; vist també que em nego a creure que les administracions hagin de renunciar a marcar les pautes ètiques de la societat; vist també que el raonable és que el turisme sigui la promoció d'activitats d'oci, jo em plantejaria seriosament tancar els camins de les platges verges als cotxes perquè només fossin transitables a peu i en bicicleta.
D'aquí a no-res el Consell de Menorca debatrà el tema de la transferència del turisme. És un moment idò pertinent perquè els menorquins ens plantegem quina bona o mala vida volem tenir i diguem com a ofertants de serveis turístics si volem un turisme de cremats i incendiaris o un turisme de sentit comú, respectuós amb la gent i l'entorn natural. Estic segur que si ens fem valdre, tindrem més recorregut, més reconeixement internacional i gaudirem tots, noltros i els turistes, una vida més plena que si no ens deixem emportar per les inèrcies d'una societat de consum que no té ni cap ni peus i que ens durà a les penyes.