Mira que ha canviat el món en cent anys i en canvi hi ha coses que continuen com si res. El 12 d'octubre, per exemple, que ara fa aproximadament tots aquests anys que se celebra. Va començar amb el nom de Dia de la Raça, però després de la segona guerra mundial i de les gestes de Hitler, un nom així podia tenir tantes connotacions que, fins i tot un dictador insensible com era Franco, el 1958 el va baratar pel de Dia de la Hispanitat.
No és cap mal que es vulgui commemorar el dia en què Colom es va trobar sense sebre-ho Amèrica –concretament l'illa de Sant Salvador, que ara es diu de Watling i és un paradís fiscal--, quan cercava un camí marítim per comerciar amb el Japó. Perquè és evident que aquesta casualitat va tenir unes conseqüències extraordinàries que transformarien el món i que mereixen una commemoració.
La brutalitat amb què els descobridors van sotmetre la població nativa avui és inqüestionable. Però aquella trista experiència la podríem estendre a totes les topades entre cultures diferents. L'ocupació de la terra i la cobdícia dels més forts, bonibé sempre al llarg de la història han comportat mort i destrucció, a la vegada que han donat pas a la formació de noves societats.
Però després cinc segles del descobriment i de cent anys de celebrar-lo, és un escàndol que encara no s'hagi baratat el sentit de la festa. El 12 d'octubre hauria de ser el dia del reconeixement de les barbaritats que van fer els invasors del Nou Continent i el dia de demanar perdó a la població indígena que encara queda a Amèrica. I que, per cert, després de l'arribada de tanta civilització viu en general en unes condicions miserables.
En canvi, amb un estil que ja no sembla del nostre temps, el dia es dedica a fregar amb netol els canons i treure'ls al carrer. I fer una exhibició de força davant no se sap qui. Perquè potser en el passat fer desfilar l'exèrcit era una manera d'espantar els països vesins, però avui es fa difícil de creure que complesqui aquest objectiu. Més bé sembla un acte d'autosatisfacció malsana d'un poder que continua tenint la necessitat de mostrar les armes.
Ara bé, el 12 de setembre d'enguany també es podrà recordar per moltes altres coses que succeeixen a Espanya mentre s'hissa la bandera i els avions d'atac sobrevolen la Castellana. Per exemple, per l'anècdota que ha estat necessari recórrer a la mobilització popular perquè Bankia no desnonàs una parella de jubilats sord-muts que no podien pagar la hipoteca. Sí, aquell banc tan amic del règim que el govern li va destinar 40.000 milions d'euros dels que no solen tornar, per fer-lo reviscolar.
La desfilada tindrà enguany un punt trist perquè la cabra de la Legió s'ha mort, tot i que l'hagin enterrada amb tots els honors, embolicada amb la bandera espanyola. Però a la vegada tindrà un punt morbós perquè, precisament aquests dies, estan jutjant fins a 70 alts càrrecs del govern que presidirà la marxa militar. I per una cosa tan lletja com el cas Gürtel, que alguns han qualificat com a organització mafiosa del partit que comanda. I no és precisament una anècdota que el tribunal no hagi acceptat, com reclamava l'acusació popular, que el senyor Rajoy declari en aquest judici.
El dia es recordarà també perquè, si no n'hi havia prou amb un, a poca distància se celebra un altre judici sonat, el de les targetes negres de Bankia, amb unes declaracions dels acusats que cada dia que passa són més escandaloses.
I encara un altre motiu per recordar la data, tan exòtic aquest que pagaria la pena fer-se una selfie amb el protagonista. El president insurrecte de Catalunya s'ha atrevit a presentar-se dins les muralles de Madrid per explicar què succeïx al seu país i quin projecte han votat els seus ciutadans. Amb el morbo que l'han anat a escoltar molts dels ambaixadors instal·lats a la capital i tota la premsa estrangera, però no en canvi cap membre del govern que presidirà la desfilada militar de la festa que, segons diven, que és de tots els espanyols.
En definitiva, un 12 d'octubre «por todo lo alto».