Diuen que la confiança mata l'home. Però qui només desconfia té mala peça al teler. Per viure, i sobretot per conviure, cal tenir confiança. En democràcia cal confiar en la força performativa de la paraula, sempre que els ponts del diàleg quedin assegurats.
Hi va haver un temps -jo l'he viscut- en què la gent del poble no tancava amb clau les cases; les deixaven empès. L'Alcover-Moll explica que el participi d'empènyer, quan funciona al costat del verb deixar, s'aplica a les portes: deixar-les tancades incompletament, sense clau ni pestell. No sé si hi estaven avesats altres pobles en temps de bons veïnatges i de cooperació generosa, el diccionari remet aquesta pràctica només a Mallorca i Menorca. La gent dels nostres pobles sabia conjugar el verb compartir. Avui, en general, no és així; arreu hi ha alarmes, senyal que de la confiança hem passat a la por o, si més no, a la incertesa.
Si traslladam el tema al camp de la política, no estranyarà a ningú que la desconfiança en els polítics s'hagi incrementat exponencialment als darrers temps de la nostra dolenta democràcia (dolenta perquè ho és i perquè dol). «Les polítiques que s'han aplicat freguen la crueltat, i les expectatives segueixen sent molt dolentes. Es vota una política i se'n fa una altra, es vota uns senyors i els que decideixen són uns altres», escrivia aquest cap setmana el filòsof Josep Ramoneda. Com no ha de créixer, doncs, el soufflé de la desafecció entre les classes populars? Si la gent senzilla i confiada, deixava les portes empès i comprovava que els responsables de mantenir la seguretat eren els lladres, que aprofitaven l'avinentesa per entrar a les llars a robar el que els era necessari, com volen que no posem s'enquantra o la posteta que impedeix alçar el pestell (avui, però, la clau és en mans de pocs)!
Els grans defensors de la Constitució i de la sobirania de todos los españoles no van tenir empatx d'introduir una modificació exprés a instància germànica per blindar despeses (art. 135) o d'incomplir-la quan van passar el ribot a l'Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts i votar en referèndum a Catalunya, sense fer cas a l'art. 152.2 de la carta magna. Corria l'any 2010 i alguns dels jutges-executors del TC se'n van anar acte seguit de corrida, o sigui a los toros i s'hi van fumar un havà. Olé!
Les úniques portes que els governants de la Moncloa han deixat empès han estat les giratòries.