Quan tot anava vent a favor, després d'una bona temporada turística, amb les dades d'atur al nivell de l'inici de la crisi, amb la sensació optimista de la recuperació econòmica, aquesta setmana s'han tornat a posar sobre la taula les dades de la pobresa a les Illes (Informe EAPN 2016) i un cert desànim és inevitable. Segurament el cicle econòmic passa primer per reactivar l'economia, després es comença a veure l'increment de l'ocupació i després de prou temps, el benestar pot arribar als més pobres. Les dades diuen que el 40 per cent dels residents a Balears no poden afrontar despeses imprevistes i el 21 per cent no compleixen amb els pagaments de la vivenda. En aquests dos aspectes són encara les dades més elevades des de l'inici de la crisi. A les Illes són 85.000 persones en situació de pobresa severa. Podria afectar a un de cada tres menors d'edat.
De la pobresa propera ja no se'n parla tant. En matèria de solidaritat sempre hi ha una certa competència mediàtica. Apareixen més en els mitjans les crisis llunyanes, com la dels refugiats, que no les més properes. Segurament, perquè, tot i que preocupen i ens commouen, no ens incomoden tant com la pobresa veïna.
De fet tenim molt poc interès per conèixer la gent que passa pena al nostre voltant. Aquesta actitud individual es trasllada a les institucions públiques. Ara sembla que la intenció no declarada és no remoure massa el tema de la pobresa, quan de fet hauria de ser una de les prioritats d'una política activa, amb iniciativa.
Primer hauríem de conèixer el problema real. A les famílies, a les escoles i escoletes, a les empreses. Tants d'estudis que es fan sobre qualsevol cosa i encara no sabem la dimensió real de la pobresa no assistida a Menorca. L'optimisme econòmic no pot tapar la justícia social.