Solera (295)

Crec que l'ésser humà està dominat per dues pulsions essencials. Una, l'empeny a unir els fragments, a sumar, a fusionar, a soldar, a educar, a crear comunitat. L'altra, l'impulsa a desunir, a destruir, a restar, a dividir, a desfer, a fanatitzar, a enfrontar la societat. Aquestes dues pulsions conviuen en el mateix territori i en el mateix espai temporal. Quina de les dues pulsions s'acabi imposant depèn el futur d'un poble, d'un país, d'una nació, d'un estat. La capacitat constructiva d'aquesta pulsió és il·limitada. Les grans civilitzacions s'han bastit amb l'alè d'aquesta força positiva que es decanta per la inclusió. Les grans obres humanes destil·len aquest batec que encara conserven després de travessar l'esquelet impol·lut i gastat del temps. El poder destructiu de l'energia desintegradora és també igual de colossal. No és necessari posar exemples. Han passat els anys i romanen en la consciència de tothom. Els bons governs, els bons estats practiquen i incentiven la primera pulsió. Els mals governs, els mals estats practiquen i incentiven la segona pulsió. Diumenge passat es va celebrar a Es Castell una jura de bandera per a civils. Hi podien participar civils que feien el jurament per primera vegada i d'altres que volguessin renovar el jurament. A pesar de la difusió per part dels mitjans de comunicació que comparteixen la mateixa ideologia, dels recursos públics de tots els espanyols que s'hi van destinar i de la parafernàlia marcial habitual només s'hi van apuntar tres-centes-cinc persones (cent-quinze dones i cent-noranta homes). Tenint present que Menorca compta amb quasi cent mil habitants es poden fer càlculs, com aconsellava el filòsof alemany Leibniz. Només tres menorquins de cada mil van participar en la jura de bandera per a civils. Per tant, nou-cents-noranta-set menorquins de cada mil no van participar en la jura de bandera per a civils. La conclusió és que als menorquins i a les menorquines no ens agraden les banderes, ni tampoc aquestes demostracions marcials i nacionalistes excloents. Que som oberts, tolerants i, la immensa majoria, dominats per la pulsió social integradora que abans he esmentat. Que hi ha menorquins que senten la necessitat irresistible de participar a l'acte de la jura de bandera per a civils? És molt respectable. I encoratjador. I em fa feliç. Formar part de la immensa minoria sempre és dur. Ser menorquí ja és acceptar que, vagis allà on vagis, formes part d'una immensa minoria universal: només hi ha cent mil menorquins trescant damunt la terra. Ser menorquí i, a més a més, formar part d'una minoria d'entre la majoria dels menorquins ha de ser, de totes-totes, molt dur. Per tant, moltes felicitats a tots els civils de Menorca que diumenge passat van jurar bandera o van renovar el seu jurament a la pàtria. Afortunadament, hi ha de tot a la la vinya del senyor. Una vegada vaig conèixer un home que es menjava caragols bovers cada vegada que estava molt refredat. I no era l'únic que feia servir aquest remei ancestral. Per sort, els practicants d'aquest mètode, formen part d'una minoria de menorquins. La majoria de menorquins prenem aspirines o medicaments naturals per curar un refredat. He triat l'exemple dels caragols bovers -real, d'altra banda- expressament. Quan vaig fer el servei militar com a voluntari vaig jurar fidelitat a la bandera a l'esplanada del Centre d'Instrucció de Reclutes de Palma. Sé el que és i, per tant, participar en un altre adoctrinament nacionalista -tutelat i subvencionat per l'Estat espanyol- em semblaria igual que empassar-me un caragol bover viu per curar-me un refredat fort. M'estim més prendre una aspirina o un d'aquells sobrets que es dilueixen dins aigua fresca i que fan gust de taronja. El que no acab d'entendre és per què aquest acte minoritari està subvencionat pel Govern central presidit, en funcions, pel Partit Popular. No estic en contra que un pacient afectat per un fort refredat s'empassi un caragol bover viu per tal d'assolir una improbable curació. Cadascú amb les seves supersticions. El que no entendria és que el govern subvencionés a través de la Seguretat Social o les mútues la ingesta de caragols bovers vius per curar els refredats. Puc entendre la desesperació del malalt que es menja el caragol bover viu, però no puc entendre la subvenció per menjar-se un caragol bover viu. El que m'ha acabat d'entusiasmar de tot plegat ha estat la raó esgrimida per les fonts oficials per justificar la tria d'un lloc públic, en tost del pati d'una caserna: l'Esplanada és un «escenario magnífico, con solera militar». M'ha agradat la paraula solera i aquest llenguatge antic que ens transporta a quan érem joves i érem governats per un dictador despietat. En castellà, solera significa caràcter tradicional d'una cosa, un costum o que forma part de la cultura i la vida comú d'un grup de persones. Es Castell i la seva plaça principal té tradició militar. Va ser un pati d'armes. Per tant, té solera. La ingesta de caragols bovers amb la intenció de curar refredats també té una llarga tradició, en aquest cas medicinal. Per tant, té solera. Per sort, cada vegada menys gent jura fidelitat a la bandera (espanyola, és clar) i menys gent menja caragols bovers vius per curar-se un refredat. Com va escriure Hölderlin, «habita el record en la paraula dels homes.»