El passat divuit d'octubre, era un dimarts, em sembla, em vaig creuar amb Paco Ibáñez. El cantautor veterà és un home corpulent, alt, més alt, savi i corpulent que jo. Deu tenir uns vuitanta anys. N'aparenta menys. Encara que no feia gaire fred, anava abrigat, vestit de gris i caminava pensatiu en direcció Passeig de Gràcia, pel carril central de la Diagonal, banda muntanya, a l'alçada de la Casa de les Punxes. Semblava com si arrossegués els seus pensaments ordenats dins el carret d'una intensa i profunda vida interior. No només caminava un home en paral·lel al carril bici. Ho feia una memòria, un pensament, una vida viatjada i viscuda. No és la primera que m'he trobat el lluitador cantant de cabells grisos i veu greu, transcendent i plena de matisos. Té l'estudi a prop de ca nostra, al carrer Girona, més avall de la Diagonal. Ho sé perquè una amiga que es dedica al cinema viu en el mateix bloc que té una entrada senyorial, àmplia, desgastada. Paco Ibáñez és un mite per a la meva generació. Trobar-te'l als carrers de la teva ciutat et fa sentir que ets en el lloc adequat quan arriben els dubtes. Perquè arriben. Em passa, sobretot, davant els semàfors. Mentre esperes que una màquina lluminosa, i a vegades sonora, et permeti creuar els carrers ocupats pels cotxes que emeten amb una impunitat aparent litres i litres de diòxid de carboni; penses: què dimonis fas, en aquesta ciutat? Podries viure en una altra ciutat més respectuosa amb el medi ambient, però no prens mai la decisió de plegar. Agafar la família i anar a viure a una ciutat europea. París. Londres. Berlín. O a Nova York. Després et trobes Paco Ibáñez pel carrer i, encara que siguis massa discret i respectuós, per a saludar-lo saps que et trobes en el lloc adequat i en el temps que pertoquen. Encara que siguem veïns, no el conec personalment, a en Paco. És elegant. El tipus d'ancià robust, actiu i sa que voldries ser quan arribis a la seva edat. A pesar d'haver nascut a València i ser, com jo, un immigrant cultural, Paco Ibáñez s'ha convertit en aquesta figura típica del meu barri i que podríem anomenar l'home de l'Eixample. Sempre n'hi ha hagut qualcun. Homes de cabells blancs i d'una elegància històrica en la manera natural de vestir i en la manera desimbolta de caminar que només pots trobar en aquesta ciutat. El darrer que he conegut d'aquesta estirp va ser el pintor i amic i professor de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, Joan Hernández Pijuan. També vivia a prop de ca nostra, al carrer Còrsega banda Gràcia, i era esvelt com un antic romà. Mort fa uns anys, l'home de l'Eixample és en l'actualitat Paco Ibáñez. No el conec personalment, com he dit. El vaig veure cantar per primera vegada al multitudinari concert per la llibertat del Camp Nou. Vestit completament de negre, va interpretar una cançó que em va remetre a l'esperit d'aquests escrits. La cançó era «Como tú…» de León Felipe i diu coses com aquestes: «Así es mi vida, / piedra, / como tú. Como tú, / piedra pequeña; / como tú, / piedra ligera; / como tú, / canto que ruedas / por las calzadas / y por las veredas; / como tú, / guijarro humilde de las carreteras; / como tú, / que en días de tormenta / te hundes / en el cieno de la tierra / y luego / centelleas / bajo los cascos / y bajo las ruedas; / como tú, que no has servido / para ser piedra / de una lonja, / ni piedra de una audiencia, / ni piedra de un palacio, / ni piedra de una iglesia; / como tú, / que tal vez estàs hecha / sólo para una honda, / piedra pequeña / y / ligera». Som pedres, ve a dir la cançó. Però hi ha molts tipus de pedres. Els homes i les dones com nosaltres no som pedres importants. Som pedres modestes, petites i lleugeres. No som les pedres dels edificis religiosos ni tan sols dels edificis institucionals. Som pedres petites i lleugeres. Del carrer, dels torrents, de la vorera de la mar. Tenim una qualitat que ha estat atorgada per la nostra naturalesa. A diferència de les pedres que han passat a formar una construcció i que són, per tant, estàtiques, nosaltres tenim la capacitat del moviment. I aquest moviment l'obtenim, segons el poeta, gràcies a la mà que fa anar la fona. Hi ha un buit en el temps que no sé què el va provocar. Shakespeare diria que el temps té bombolles, igual com en té la terra, com en té l'aigua. Què va passar? Paco Ibáñez pertany a aquesta escola. Es va produir el silenci. Ens van fer callar. N'hi va haver però que no van callar. La veu de Paco Ibáñez es va haver d'exiliar a París, però va arribar fins a aquí i va esquinçar aquest silenci paorós. Els concos materns de la meva dona anaven a arreplegar les vaques i els bens armats amb fones com havien fet, anys i panys enrere, els seus avantpassats pagesos, del camp. Aquest costum va desaparèixer. Ara aquest art balear s'intenta recuperar. És el silenci el que em fa pensar. Devia ser molt sorollós. A través d'aquestes bombolles shakespearianes va entrar dins les nostres venes. És el mal, allò que se'ns va intentar injectar. Ens hem purificat, però el mal, amb les moltes formes que adopta, roman encara en les nostres vísceres, en l'aigua del nostre cos rebel. Mentre passava Paco Ibáñez pel carrer vaig escoltar el cant del primer rupit de la tardor. L'ocell, com la veu antiga del poeta, també venia del nord. Fona. Instrument format d'una bossa de tela o de pell amb un cordill a cada extrem, dins la qual es posa una pedra o altre projectil, i fent-la voltar ràpidament se li dóna impuls per a llançar aquell contra un enemic o contra un objecte; castellà honda.