Semblen gavines petites. Però tenen un vol més ràpid i solen anar amb estols. Quan detecten una mola de peixetó al port de Maó, ofereixen un espectacle digne de veure llençant-se en picat fins submergir-se. Són les llambritges, un dels ocells que visiten l'illa quan arriba l'hivern. Una de les moltes atraccions naturals d'aquesta estació.
Al nord, al port d'Addaia, les llisses enormes s'aglomeren vora la sortida de l'aigua que prové de la part interior de la barrera que es va construir al seu dia per a dessecar aquest espai. L'aigua marronosa, ve carregada de nutrients que la pluja ha anat robant al seu pas i que ara envia cap el mar. Les llisses obren i tanquen la boca com si patissin espasmes, per poder així filtrar la part que els alimenta.
A pocs quilòmetres, a la part més somera de la badia de Fornells, unes gràcils espàtules miren, sobre les seves cames llargues, les salines que van dur els grecs i que ara s'estan recuperant de manera artesana. La posta de sol fa esclatar el cel amb rajos que reboten a les aigües encalmades i les aus elegants tornen al seu anar i venir de cap, pastant amb el bec amb forma de cullera plana, els fangs on hi habiten tota casta d'animalons marins.
El verd domina per tanques i costers, i fan més evident la gran quantitat d'arbres adults que enguany, de manera gens habitual, han mort per la dura sequera de l'estiu. La pluja miraculosa posa en marxa la vida, i sobre aquest fons color esperança hi destaquen el plomatge blanc i el bec groc dels esplugabous, uns agronets que s'han fet cada vegada més freqüents amb els anys i que envolten les vaques menorquines quan surten a pasturar.
És temps també de tramuntanes i caps despentinats. Els temporals s'estavellen sense pietat, però sense fortuna, contra les veteranes roques del nord. L'escuma que alcen després de cada embat és fum de formatjada. Són milions d'anys d'una pugna que encara poden veure els nostres ulls i que sempre acaba amb reconciliació, la mar besant els penyals.
2 La natura ofereix imatges intemporals. Ara les podem capturar amb el darrer model de telèfon mòbil, però els ocells ja volaven així quan els primers humans van començar a pujar des d'Àfrica. Les onades ja envestien les roques quan van arribar al mar que està al mig de la terra (el Medi-terrani). Per això el contacte amb la natura té alguna cosa que repara per dins. Perquè connecta amb experiències ancestrals.
La solitud sempre ha generat efectes duals. A uns els calma, a unes altres els exaspera. Per gaudir de la Menorca d'hivern, cal aprendre a assaborir la solitud. Visitar Pregonda després d'un dia de vent i trobar la platja immaculada de petjades, completament pentinada per la pinta eòlica, és un plaer reservat a això que anomenem temporada baixa.
Potser perquè saben que ara hi ha manco peus que trepitgen el terra, els cucs sabaters (al quals els castellans hi atribueixen mil peus), feliços per la humitat de l'ambient, s'entreguen a les parades de l'amor i passegen tot el vespre de dos en dos, caminant però enroscats. És interessant pensar en quins possibles diàlegs deuen tenir tot el temps que s'acaronen.
Els pardals comuns dormen ara tots junts en arbres i arbustos de certa densitat. Fan molt de soroll quan es repleguen el capvespre. Es barallen per aconseguir el millor lloc, que els salvaguardi tan de possibles pluges nocturnes com de les urpes de les òlibes i d'altres depredadors que sortiran a caçar en la foscor. Potser també discuteixen per dormir aprop de la parella que estan començant a escollir de cara a la temporada de cria que començaran per febrer.
Les majestuoses miloques, catalogades com a voltors savis (amb capacitat d'usar pedres per trencar els ous dels estruços), planegen esperant els canvis normatius que permetin tornar deixar el bestiar mort al camp, que elles eliminaran com venen fent des de fa mil·lennis. Són sedentàries. No migren.
Els aguerrits soters, amb les potes calçades de ploma fins el turmell, o el característic milà reial, tampoc no partiran de l'illa. Potser els animals també estan enamorats dels encants menorquins. Els seus desitjos d'any nou es centren en que s'aïllin les torres que els electrocuten, que es faciliti la recuperació de la població de conills i que la gent deixi d'usar verins al camp.
Menorca a l'hivern. Temps d'una intensa activitat cultural i d'un efervescent dinamisme natural. Que el 2017 sigui bo.
Teràpia d'hivern