En les darreres setmanes, fins i tot en els darrers mesos, he rebut a ca nostra, tant per correu tradicional com per l'electrònic, un parell d'enviaments que m'han produït sengles alegries. En primer lloc, fou la revista commemorativa dels 75 anys del diari MENORCA i, darrerament, he pogut tenir accés a la intervenció del nostre editor, l'amic Josep Pons Fraga, en el sopar de Sant Antoni d'enguany. En l'exemplar en paper que evoca l'efemèride, i que la gent del MENORCA va tenir, com sempre, la delicadesa de fer-me arribar, vaig poder reviure experiències viscudes en els meus prop de 40 anys de relació amb l'Illa i amb el seu principal mitjà de comunicació (fins i tot em van donar l'oportunitat de fer-hi una modesta aportació en forma de columna d'opinió). I em permeté, a més, de llegir les reflexions d'antics companys tan apreciats, com el meu primer director, Juanjo Morales, i l'incombustible redactor en cap Paco Pons Capó.
Pel què fa al brillant i ben documentat (com en ell és habitual) discurs d'en Josep Pons Fraga, hi vaig poder trobar, i refermar, les conclusions que jo he deduït d'aquestes dècades d'estreta col·laboració amb el MENORCA, ja sigui amb una vinculació professional, en dues etapes, separades, l'una i l'altra, per més d'un quart de segle, com per mitjà d'unes contribucions més esporàdiques, en qualitat de corresponsal esportiu a Catalunya; redactor en cap d'Esports, un parell d'estius a Maó, i, de manera molt especial, els meus 15 anys com a articulista a les pàgines d'Opinió d'«Es Diari»
LA PRIMERA, i més important d'aquestes deduccions, és la decisiva participació de l'Església en la història del nostre rotatiu. Vaig estar molt content de que en Pons Fraga començàs la seva intervenció adreçant-se al nou bisbe de Menorca i que fes esment de la figura del pare Jaume Cots, «l'home providencial que salva «Es Diari» », en cedir, l'any 1978, les seves accions a la Mitra diocesana menorquina. Açò m'ha permès de recordar la meva presència en aquell acte, celebrat a la sala de màquines del carrer de la Mare de Déu de Gràcia, i en el qual el tan estimat bisbe Antoni Deig rebé, en nom de la Diòcesi, la condició d'accionista majoritari. Aquest fet fou decisiu per garantir que, des d'aquell moment, «Es Diari» no seria patrimoni de cap corrent ideològic i que tots podríem expressar-nos-hi amb absoluta llibertat.
Segona reflexió: el compromís del MENORCA amb la cultura, i també amb la llengua pròpia de l'Illa. Pons Fraga ho reflecteix en el seu parlament amb les paraules d'un altre home d'església, mossen Josep Salord i Farnés, quan feia referència, en el seu sermó de Sant Antoni a «la incorporació de l'Illa a la Cristiandat i a la cultura europea, mitjançant la seva entrada a la Corona d'Aragó». En efecte, Salord i Farnés parlava de com "una nova llengua, una nova cultura i un nou esperit...constitueixen les notes característiques del poble menorquí". I, fidel a aquesta idiosincràsia, «Es Diari», tot i ser un mitjà de comunicació bàsicament escrit en castellà, fou, durant dècades, el rotatiu amb un percentatge més alt d'utilització del català de totes les Balears.
FINALMENT, arriba, el mes de setembre del 2013, com també esmenta Pons Fraga, la «segona refundació», amb la «integració dels actius del MENORCA' i d''Última Hora Menorca». Aquesta unió d'esforços i de recursos, sorgida arran de la crisi econòmica, permet un mitjà modern i atractiu, que esdevindrà «Es Diari de tots», en el qual ens podem expressar lliurement una setantena de col·laboradors. Uns col·laboradors amb visions i opinions diverses sobre la realitat quotidiana. Aquesta pluralitat enriqueix, molt probablement, el contingut del nostre rotatiu i, a la vegada, representa una companyonia que es manifesta en celebracions com la del mes de juliol de 2014, en que vam homenatjar el nostre degà, Pedro J. Bosch. Josep Pons Fraga va tenir un reconeixement cap a aquesta tasca, la mateixa nit del sopar de Sant Antoni. Tot un detall, però jo pens que som nosaltres els qui hem d'agrair l'oportunitat que ens brinda «Es Diari» de gaudir d'una finestra al món de l'opinió pública. És una mostra de generositat a la qual estic convençut que cap dels 70 articulistes no renunciarem mentre ens quedin forces i idees. Perquè escriure pel MENORCA és un honor, una satisfacció, i també un repte quan, com succeeix en el meu cas, ho has de fer des de la distància, tant en l'espai com, cada vegada més, en el temps.
Gràcies, idò, de tot cor, diari MENORCA. I que sigui per molts anys més!