La realitat és tan caparruda que per més que la vulguis amagar sempre acaba sortint. I així és que el govern del senyor Mariano Rajoy, que ja fa cinc anys que es vol creure que per a ell Catalunya no ha de ser cap problema, es va fotent cops de cap amb la mateixa pedra.
La veritat és que es tracta d'una pedra molt grossa o molt ben clavada a la roca de davall, perquè sinó no s'entendria tanta resistència. A favor del president, s'ha de dir que no és el primer a qui li succeeixen aquestes coses, però els temps han canviat i ell ho té més difícil que els anteriors per arrabassar-la. I és que ara sembla que hi ha democràcia.
No deu ser una feina per a aficionats, bregar contra els presidents de la Generalitat, per més poca cosa que els vulguin veure. Primer de tot perquè fa un fotimer d'anys que hi són. Quan van nomenar el primer, l'estat que presideix el senyor Rajoy ni existia, i només feia 80 anys que Menorca ja no era musulmana. El pobre home, de nom Berenguer, no va tenir una vida fàcil: va haver de reordenar els impostos per pagar la guerra contra el rei de Castella, que en aquell temps es volia apropiar el sud de València...
I president darrere president, es va arribar al que feia el nombre 121, que va fer prop de ser el darrer. El seu liquidador, Felip V, ben educat a França, no en va tenir prou i de passada que destruïa Barcelona, va eliminar per llei la Generalitat... Però la civilització va seguir avançant igualment, i ja que les lleis no permetien restaurar-la, a Catalunya es van inventar la Mancomunitat.
Va durar poc, perquè el general Primo de Rivera, un homo amb visió de futur, se la va carregar per llei tan prest com es va convertir en dictador d'Espanya. Però la realitat és tan dura amb els salvadors del món, que quan es va recuperar la democràcia cap a l'any 1931, no la Mancomunitat no, la pròpia Generalitat va tornar a renéixer... I amb ella, els seus presidents, que hauríem de començar a creure que són el gran problema d'Espanya.
Qui ho va tenir clar va ser un nou salvapàtries que es feia dir generalísimo, de nom Francisco i per a la família Paco. Aquest no en va tenir prou d'eliminar la cosa sinó que va demanar ajuda a l'amic Hitler per capturar el seu president, Lluís Companys, i afusellar-lo després d'un judici d'aquells que saben organitzar els dictadors sanguinaris. Açò sí, escrupolosament d'acord amb les seves lleis.
Però la vida és una cosa que no s'atura i per força un dia havia de tornar la normalitat. Així és que amb en Franco encara calent, el seu successor va haver d'acceptar que la Generalitat existia per molt que fos a l'exili... I així va tornar un tal Tarradellas, que ja feia el nombre 125 de la institució. Per fer-ho possible es van haver de saltar totes les lleis. Per una vegada a Espanya va pesar més el seny que no les lleis que no el tenen en compte.
I així arribam a dilluns passat. El president Artur Mas i el president Mariano Rajoy. El primer acompanyat per la majoria del Parlament de Catalunya i el segon armat amb les lleis de la Justícia espanyola. El primer en el banc dels acusats i el segon, en el trist paper d'acusar un president més de la Generalitat.
I de què se l'acusa, al senyor Mas? No de terrorisme, ni de corrupció –per més que ho intenten cada dia--, ni de pederàstia, ni d'haver fet un referèndum... L'acusen d'incomplir una ordre de suspensió dictada pel Tribunal Constitucional per encàrrec del senyor Rajoy, i haver fet possible d'aquesta manera una consulta -sense efectes legals- entre els ciutadans del seu país amb la col·laboració de 40.000 voluntaris.
Quan el senyor Mas la va convocar, la consulta, el govern espanyol la ridiculitzava. El senyor Rajoy i els seus amics deien que seria una costellada. I es mostraven convençuts del seu fracàs, potser perquè ja s'esperaven que el vespre abans, el sistema informàtic de la Generalitat, que era vital per fer-la possible, sofriria el pitjor atac cibernètic que s'ha produït mai a Espanya...
Però la consulta es va fer, amb rigor, i amb uns dos milions i mig de participants. Diu la premsa ben informada que aquella nit el senyor Rajoy es va emprenyar amb els seus assessors de la cosa, perquè cap d'ells no havia sabut preveure el fotimer de gent que participaria de la «costellada». I ensoldemà va començar la història que ha duit per primera vegada en democràcia un president de la Generalitat al banc dels acusats. I a milers i milers de ciutadans a autoimputar-se darrere seu.
Quin serà el pas següent? Semblen dues coses males de compaginar, democràcia i represaliats polítics demòcrates. Diven els que hi entenen que, qui du a judici la política, d'entrada ja ha perdut. I deu ser ver.