I encara, ja de gran, va aprendre un quart idioma, el castellà. Ara no sé si mai n'he escrit res, d'ella, però la veritat és que en conserv un gran record. Era una dona alta i magra, molt forta, amb la cultura i la saviesa de la terra, que va viure entre el darrer terç del segle XIX i mitjans del segle XX.
De nom Joana i nascuda al lloc de Biniserralla, prop des Mercadal, va viure al camp, de madona, fins al temps de la proclamació de la Segona República. Que és quan va quedar viuda per segona vegada i, com que tenia filles i no fills, va haver d'abandonar el lloc de Serra i instal·lar-se a la posada que tenien al poble.
Entre la mort del primer espòs i el segon, les devia passar magres per mantenir les filles. Així és que va acceptar de fer d'acompanyant o de criada d'una senyora de lloc, maonesa ella, que, per una força major, havia de partir tota sola cap a València, via Barcelona.
Açò succeïa a començaments del segle XX i és de suposar que un viatge tan llarg no devia ser una cosa còmoda, pels transports de l'època i per la condició de dona de totes dues. Així i tot, el viatge d'anada no va tenir contratemps. O al manco, ella no me'n va dir cap quan, d'al·lot, m'explicava aquestes coses.
A València s'hi van estar uns bons quants dies. I era la meva àvia qui anava al mercat a comprar menjar. És allà on va aprendre la manera de parlar dels valencians, que encara imitava amb jo per fer broma. Naturalment ella mai no s'havia plantejat si aquell era un altre idioma o no, però era evident que rallant menorquí tothom l'entenia. I si no hagués estat així, hauria tingut un problema, perquè no sabia parlar d'una altra manera.
El viatge de tornada va ser més complicat. En arribar a Barcelona i quan s'havien d'embarcar cap a Maó, va esclatar la Setmana Tràgica. El govern havia declarat la mobilització forçosa dels reservistes per enviar-los a la Guerra de Melilla, a defensar la sobirania i les mines d'una empresa privada. En un Marroc que ja lluitava per independitzar-se d'Espanya.
Per complicar més les coses, els joves que tenien prou fortuna per poder pagar 1.500 pessetes al govern, es podien lliurar de la guerra. Ho deia la llei... Entre una cosa i l'altra, els sindicats obrers es van encendre i s'inicià una vaga que acabaria en autèntica revolta. Amb barricades als carrers i crema d'esglésies, que el poble identificava sense remei amb el règim governant.
La guarnició de Barcelona es va negar a disparar contra els civils, i l'exèrcit va haver de dur tropes de València, Aragó, Navarra i Castella per poder sufocar la protesta. El govern de Madrid mai no van dir que allò havia estat una mobilització obrera contra una guerra absurda, ni una rebel·lió contra l'injust privilegi dels que tenien 1.500 pessetes. Ho va disfressar de revolta separatista.
A s'àvia Joana li va tocar viure a Barcelona aquells dies tràgics. Per sort es van poder instal·lar en un pis de l'Eixample, on van viure tancades, sense sortir més que a les hores de treva per anar a comprar menjar. Els vesins pujaven al terrat i des d'allà, m'explicava ella, es podien sentir els trets i veure les columnes de fum provocades pels incendis. De més gran he vist fotografies de l'època que coincideixen amb la descripció que ella me'n feia.
S'àvia no hi entenia de política però, pel seus comentaris, me pens que va entendre perfectament què succeïa en aquella ciutat. Aquells dies li van servir per confraternitzar amb la població de Barcelona, amb qui també es va entendre sense cap problema de llengua, més enllà dels girs i les paraules pròpies de cada dialecte.
Aquesta seria idò una història com tantes que es poden explicar a cada casa. Un retall de la vida de persones anònimes que ens han precedit i han hagut de lluitar per sobreviure. Per jo, un record més de s'àvia. Però ara aquest record pren una nova força davant les animalades que continuam sentir cada dia sobre la nostra llengua, que era la seva. Precisament ara que sembla que l'escolarització universal hauria d'haver acabat amb l'analfabetisme.
Fins al punt que si jo també caigués en el populisme groller que prediquen els senyors Bauzás, Ciudadanos i els gramàtics de broma que els acompanyen, em podria arribar a creure que l'àvia Joana tenia el do de les llengües. Devia ser trilingüe, perquè s'entenia amb valencians i catalans sense haver anat mai a l'escola. I que era tan llesta que, més tard, encara va ser capaç aprendre un altre idioma, el castellà, per més que no s'havia de presentar a oposicions.
Quina capacitat que tenia s'àvia i què culta que era! Per damunt de tots aquests personatges que dic i de la misèria intel·lectual que representen. Però és que per a ella la llengua no era una qüestió política, era la seva realitat cultural. I tots aquests que fan política amb la llengua, intentant dividir-la i esquarterar-la pel seus interessos, en realitat el que ataquen és la cultura. Com els bàrbars.