El cineasta francès François Truffaut sentia tanta admiració pel seu col·lega Alfred Hitchcock que va volar fins a Amèrica del Nord i, acompanyat d'una traductora i d'un fotògraf, es va tancar amb el director britànic dins una sala dels estudis Universal de Los Àngeles i va enregistrar una conversa de cinquanta hores. El francès tenia trenta anys i tres films damunt les seves tendres espatlles. En canvi, Hitchcock havia rodat una vintena de pel·lícules amb gran èxit de públic i, paradoxalment, un injust rebuig de la crítica que s'entestava a considerar-lo superficial, trampós i comercial.
D'aquella conversa maratoniana va sorgir un llibre que s'ha convertit en un clàssic de l'entrevista cultural. Es titula «El cinema segons Hitchcock» i jo el vaig llegir fa uns anys en una edició de butxaca d'Alianza Editorial. És un llibre molt recomanable. És igual si no ets un entès en cinema. És un volum de més de tres-centes pàgines que es pot llegir com la relació respectuosa entre un mestre i un deixeble, com un manual per escriure guions, com un llibre d'anècdotes de les estrelles de les seves pel·lícules, com la restitució poètica d'una injustícia que el temps ha acabat arreglant.
A l'inici del llibre, a la primera resposta a la primera pregunta, ja se'ns és revelada la motivació de la cinematografia d'Alfred Hitchcock. «Devia tenir quatre o cinc anys… El meu pare em va enviar a la comissaria de policia amb una carta. El comissari va llegir la carta i em tancar dins una cel·la durant cinc o deu minuts mentre m'anava dient: Això és el que es fa amb els nens dolents.» Quina falta havia comès Alfred Hitchcock per merèixer aquell càstig terrorífic per un al·lot petit? La resposta que va donar Alfred a Truffaut va ser que, amb més de seixanta anys, encara era incapaç de recordar-ho.
Pàgines més endavant, entre l'autor de «La nit americana» i «Els quatre-cents cops» i el de «Psicosi», «Encadenats» i «Els ocells» ens ratifica la motivació que mou la filmografia de l'entrevistat. «… el tema que es convertirà en el de quasi tots els seus films: l'home acusat d'un crim que no ha comès». «… el tema de l'home acusat injustament produeix major sensació de perill als espectadors perquè es col·loquen més fàcilment en la situació d'aquest home, que en el d'un culpable que tracta d'escapar.»
Si Alfred Hitchcock fos viu, Joan Cardona Pons, el jove menorquí acusat d'una agressió sexual i condemnat a tres anys de presó per uns fets que assegura no haver comès, seria un personatge ideal per a una de les pel·lícules del cineasta britànic. Vist en perspectiva no semblaria un cas molt versemblant. Joan Cardona és homosexual i està acusat d'un crim heterosexual. Joan Cardona, a diferència de l'agressor descrit per la dona agredida, no tenia moto i no n'ha tingut maig. Joan Cardona es trobava a ca seva a l'hora del menyspreable incident i no al portal de la dona assaltada. La manca de versemblança no hauria estat un inconvenient per a Alfred Hitchcock, fins i tot hauria estimulat el seu interès juganer. «La versemblança -assegura a la mateixa entrevista- no m'interessa.»
El director britànic sentia terror de la policia i de la justícia britànica, de la policia i de la justícia nord-americana. Si hagués viscut a l'Espanya de principis del segle XXI, els seus terrors s'haurien multiplicat per mil. La part positiva hauria estat que hauria tingut milers de temes inspiradors. Els ciutadans espanyols actuals ens sentim com a espectadors de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Els cantants són tancats a la presó si no van alerta amb les lletres de les seves cançons. En canvi, les infantes són absoltes i, els seus marits, condemnats a penes irrisòries i sense l'exigència del pagament d'una fiança ni la retirada del passaport. Uns polítics, els independentistes, són acusats per haver posat les urnes i, una altres polítics, els populars, són absolts, no inculpats o rebent condemnes ridícules a pesar d'estar involucrats en flagrants casos de corrupció. El govern espanyol pressiona els fiscals, els destitueix si no segueixen els seus dictats o crea proves falses per llevar d'enmig i desprestigiar rivals polítics. Es condemnen titellaires, autors de piulades i es duen a la presó homosexuals per haver comés agressions heterosexuals. Vivim en una societat on no està garantida la llibertat d'expressió, la llibertat en general. Fa feredat. El cas de Joan Cardona ens afecta encara més perquè és menorquí i el crim del qual se l'acusa no lliga amb la seva individualitat. Tampoc no ens creuríem els tribunals si a un vegetarià o a una persona vegana se l'hagués condemnat per haver-se menjat una cuixa de xai. No, no tenc proves que Joan Cardona no sigui culpable dels càrrecs que se l'acusa i que el faran entrar a la presó. El que no es pot negar és la inversemblança que rodeja el seu dramàtic cas. Encara que no el conec personalment, posaria la mà al foc per Joan Cardona Pons. La realitat té estructura. La mateixa estructura que intenta imitar l'art, la ficció. I jo som incapaç de veure aquesta estructura en el cas de Joan. Per aquest motiu, com els personatges d'Alfred Hitchcock, crec en la innocència de Joan Cardona Pons. Cardona és un topònim. Designa un poble situat al nord-oest de Manresa, a la vora del riu Cardener. També és nom propi de dona. I un llinatge molt estès per Catalunya, País Valencià i Illes Balears. L'etimologia és desconeguda; probablement preromana.