Potser és que ens ha caigut tanta merda damunt, que finalment se mos ha reblanit el cervell. Perquè a pesar d'anar d'escàndol en escàndol, la impressió és que vivim enmig de les seques de gener. Ja ni reacionam.
Però potser la cosa bull per davall i és qüestió de temps que rebenti. Recorda aquell temps de la transició en què el dictador es moria al llit de ca seva, envoltat de metges que les males llengües diven que el torturaven –clínicament parlant-- per fer-lo viure ni que fos un dia més... Perquè encara no sabien què haurien de fer quan el tinguessin de cos present.
Aquella transició de la dictadura a la democràcia que ara és tan fàcil de criticar però que la majoria dels que la vam viure, la trobàvem positiva. O al manco possibilista. Els que s'havien engreixat amb el règim, van renunciar a continuar-lo mantenint per la força. I, a canvi, els que l'havien patit van renunciar a la memòria de tants d'anys d'indignitat.
Clar que aquesta és la lectura blana per als llibres escolars. La realitat, com sempre, era més rostida. El franquisme ho tenia magre per continuar sobrevivint enmig de les democràcies europees. I l'oposició –clandestina encara- ho tenia costerut per arrabassar el poder. I així és que la Constitució la van escriure els partidaris de la democràcia, però amb els militars franquistes a l'habitació de davant censurant tot allò que no els agradava.
Sembla que han passat molts anys des d'aquelles dècades dels setanta i els vuitanta que van transformar Espanya en un estat modern, si més no aparentment. Però ara toca recordar que si no es fa net, el mal sempre torna. Com es pot explicar a les noves generacions que encara hi hagi cadàvers anònims enterrats per les carreteres? O que el Valle de los Caídos, la bogeria de Franco construïda amb la mà d'obra dels presoners republicans, continuï com si res?
O que la placa del dictador que encara hi havia Maó, i que ningú no recordava, no s'hagi pogut retirar amb el vot unànime de tots regidors elegits per la ciutat?
Però més preocupant que aquests fets, ho és la voluntat d'oblidar les raons de la transició i que s'hagi convertit la Constitució en una caricatura d'ella mateixa, defensada pels mateixos que en aquell temps no la volien.
Patim un autèntic assalt a les convencions d'un sistema democràtic, amb l'ajuda d'uns mitjans de comunicació que es fan dir nacionals i que són considerats els més pocs fiables d'Europa. Per capgirar l'opinió pública, aquí es poden tergiversar notícies o inventar-les fins i tot, si cal amb informes anònims de la policia, i amb total impunitat.
No queda més ben parada la justícia, subjecta a través de la Fiscalia al poder polític, fins al punt de ser considerada una de les més poc independents del món democràtic. En aquesta pedregada constant que patim, fins i tot hem hagut sentir la confessió involuntària d'un ministre, que explicava la seva habilitat per «afinar» els fiscals. Però el més preocupant no és que el senyor Fernández Díaz no presentàs la dimissió quan es van fer públiques les seves paraules. El més preocupant és que ell considera una cosa normal dir açò, i pel que s'ha vist, també el seu president.
Sembla que en l'Espanya actual ja tot és possible, i que ningú no se n'empegueeix. Que el president del Tribunal Constitucional sigui militant de partit. Que a la reialesa les dones no s'entemin de la feina dels marits. Que tant de xoriço polític sentenciat es passi més temps al carrer que a la presó. Que el partit que governa destrueixi proves compromeses a cop de martell. Que es barati de fiscal si aquest intenta investigar el president de Múrcia. Que un al·lot homosexual estigui a la presó sentenciat per la violació d'una jove. Que per una mateixa causa el fiscal investigui o no segons quina sigui la ideologia de l'autor, com acaba de succeir al Parlament de Catalunya...
Tot és possible, encara que sigui pagar amb doblers públics les inversions privades, quan fracassen, o emprar el fons de pensions per enganar la comptabilitat europea. I per a més escarni nacional, les enquestes asseguren –si és que mos les podem creure- que el partit responsable de totes aquestes malifetes, és el que més espanyols tornarien a votar. La Itàlia de Berlusconi, era una broma.
I mentrestant, el partit que va tenir a les mans poder-ho resoldre, continua entonat. Incapaç d'acceptar, per més que la conegui, la veritat: que quan en un país milions de persones reclamen un referèndum, alguna cosa greu està succeint. I que en democràcia, es pot estar radicalment a favor o en contra d'una opció, però mai prohibir que els ciutadans es pronunciïn.
Amb aquesta veritat, el PSOE hauria tingut majoria al Congrés, hauria acabat amb el desastre actual i hauria recuperat el seu pes a Catalunya. I ara es podria dedicar, amb tots els honors de la democràcia, a fer la més contundent campanya en contra de la independència catalana i en favor d'una ordenació més justa d'Espanya.
I aquesta continua essent l'única acció política –democràtica- que podria despertar el país i obrir-li els ulls a la realitat que, amb tanta mentida i tanta claveguera, li volen ocultar.