L'afer dels contractes menors ha caigut com un gerro d'aigua freda entre els votants de Més. Hi ha estupefacció i desànim. La gent esperava més, molt més d'una formació diferent que ha fet bandera de la transparència. Tot s'ha ajuntant en una turmenta perfecta: ànim de revenja, mala maror entre Mallorca i Menorca, sensacionalisme periodístic i una gestió pèssima i precipitada. No havien passat ni dos minuts que ja sentíem, sovint dels mateixos que enterraven diners dins pots de cola-cao, la cantarella del «tots són iguals» i «jo ja t'ho deia». Hi ha hagut un especial interès per identificar els culpables tot desviant les culpes cap a la Conselleria menorquina tan incòmoda. No hi ha hagut, tanmateix, el mateix interès per entendre el que realment ha passat.
L'afer dels contractes menors posa de manifest la tèrbola relació entre l'àmbit personal, professional i polític. Perquè no esteim davant un problema d'enriquiment personal, ni encara manco de finançament il·legal. Ja voldrien els altres partits tenir els comptes nets de Més per Menorca. El treball encomanat s'ha fet i ha donat molt bon resultats, com demostra els recursos europeus que s'han captat. No esteim davant un problema de corrupció sinó de confusió entre l'àmbit personal i l'àmbit polític. Perquè no hauria estat cap escàndol que aquest informes els hagués fet una consultoria qualsevol amb seu a Londres. La notícia és que els ha fet en Jaume, el gran estratega del Més per Mallorca.
Abans de continuar una advertència. Sóc amic d'en Jaume, encara que fa molts anys que no coincidim. El vaig conèixer fa més de 20 anys a Barcelona. És una de les persones més intel·ligents i feineres que he conegut mai. Doctor en Economia, antic representant de la Unió Europea a Malta, en Jaume treballa de consultor sobretot en temes de fons europeus, turisme i medi ambient. La seva feina és fer informes i els fa bé. No em sap greu dir que m'hauria agradat veure en Jaume de candidat. Perquè molt poca gent a les Illes Balears té la capacitat i el carisma que té ell. En Jaume és bo però, ni de bon tros, és perfecte. Té febleses que en Pere Sampol va descriure molt bé en un article recent.
L'afer era un accident que prest o tard havia d'arribar en unes illes on tots ens coneixem. I és que Més per Menorca és una formació independent construïda de baix a dalt. No és ni una delegació de cap partit estatal que rep ordres de Madrid o Palma. Ni tampoc és una cèdula que ens du la bona nova del Karl Marx de torn. Més és la suma de col·lectius arrelats a Menorca que tenen la voluntat de fer poble. És una formació que neix de la proximitat no només ideològica sinó també social i familiar. L'afer dels contractes menors ens ensenya amb cruesa els límits d'aquesta cultura política una mica anarquista que té urticària de les grans empreses. Si Més es vol fer-se gran haurà de matisar aquesta cultura política i actuar amb criteris més professionals. Quan ho intenta, però, propis i estranys se li tiren al damunt, com si hagués fet una cosa mal feta.
Més no es limita a defensar lo nostro. També busca construir un país millor, més just i sostenible. En unes illes tan sicilianes com les nostres, Més i tots els partits que l'han precedit sempre han lluitat, sovint contra corrent, per bastir un país més net i digne. Dir que tots els polítics són igual és senzillament una mentida que només busca exculpar als qui anaven de putes amb la Visa del poble. El model de transparència que s'ha adoptat té, tanmateix, limitacions, la més important de les quals és la dificultat pels qui no són ni rics ni funcionaris de participar en la política activa. Són molts als quals fer política dificultaria de manera inacceptable el seu futur professional. Defensem la temporalitat de la política però no tenim els mitjans per a fer-la possible pels qui no són funcionaris. Un dels grans reptes de Més és precisament ampliar la base política de la qual és nodreix.
El 'gran error' d'en Jaume el trobem precisament aquí. En lloc de participar en el govern des de dins va decidir consolidar la seva carrera professional. El problema és que la seva feina depenia en bona part, dels seus contactes professionals, empresarials i institucionals. Amb el seu intent de no ser un polític professional es va quedar en el pitjor dels llocs possible. Ni dins ni fora. Ni hi participava activament ni se'n va quedar al marge, perquè els seus consells eren molts valuosos. No va entendre que si no volia fer política havia primer de deslligar la seva persona completament de la política tot acceptant així la seva temporalitat. No cal insistir que des del govern s'hauria d'haver tallat d'arrel tota aquesta confusió. No acab d'entendre la manca de control que hi havia dins l'administració.
Tanmateix, la política no funciona sense la dimensió més personal. Fer política és emocionalment molt dur. És d'una intensitat difícil d'imaginar fins que no hi ets dins. L'oficina és com un cap de fibló amb mil i un temes que t'esperen damunt la taula tots amb el segell d'urgent. Has d'aguantar jornades interminables de 12 hores de feina cada dia. T'hauràs de barallar amb l'oposició constantment i a vegades fins i tot amb els teus i rarament estaràs satisfet amb els resultats. Sense intel·ligència emocional i una xarxa de suport personal no hi ha política possible. Quan la vida familiar era més estable i la política era cosa d'homes, el suport emocional el proporcionava la dona. En un exemple clàssic de masclisme es deia que darrera d'un gran home hi havia una gran dona.
Tal com molt bé mostra la gran sèrie danesa «Borgen» els polítics d'avui sovint no disposen d'una dona que els planxi la roba. Molts dels nostres polítics són dones que han de fer el dinar pels seus fills quan tornen de l'ajuntament. N'hi ha també molts que són fadrins i no tenen el suport emocional necessari a casa. Sense gaire temps per l'oci, hi ha la temptació de fer de la política un estil de vida. Aquest fenomen és especialment visible al Congrés de Diputats on hi ha lligams molt estrets fins i tot entre partits diferents. Aquest és, potser, el tema més difícil. No podem esperar que els polítics siguin sants – tenen el dret a divertir-se i a lligar- ara bé tampoc podem transformar els partits en col·lectius d'amics i amats tal com ha passat a la seu central de Podem. Cal més educació emocional.
No es l'objectiu d'aquest article exculpar a ningú de les seves responsabilitats. Sempre és millor assumir els errors, per molt durs que siguin, que ocultar-los davall una estora... o dins un pot de cola-cao! Tanmateix, no ens podem quedar ni amb la decepció ni amb el sensacionalisme. L'afer dels contractes menors ens hauria de fer pensar sobre la cultura política del nostre país, molt especialment de la seva basant més humana i emocional. Perquè la qualitat democràtica del nostre país també depèn de la seva integritat ètica, professional i humana.
Twitter: @pauobrador