Les males llengües asseguren que els jutges i els fiscals s'han rebel·lat i que, a partir d'ara, açò ja no tindrà aturador. I és que el règim ha aconseguit que aquells que volen exercir la seva professió amb honestedat no ho tenguin gens fàcil. En pocs anys han acumulat tanta tensió, i tantes ofenses i vexacions que per força havien de rebentar.
Des de les reformes que va introduir el ministre Gallardón (el del Cara al sol con la camisa nueva) fins als nomenaments recents d'alts càrrecs de justícia. O les pressions a què són sotmesos quan actuen en casos que per força tenen conseqüències polítiques. I exemples n'hi ha molts, potser el més ventilat, el del judici del senyor Urdangarín i la infanta.
Però igual d'escandalosa va ser la desautorització dels fiscals de Catalunya, per no haver sabut trobat motiu legal per jutjar el president Artur Mas. O la pretensió de canviar de fiscal quan es va posar en evidència que, amb el que hi havia, el president de Múrcia del PP ho tenia magre per fugir de la justícia... O el cas més recent -dels avui coneguts-, la temptativa d'impedir el registre d'una empresa amb padrins, contra l'ordre del fiscal que mena aquest nou cas que li ha esclatat al PP als morros. I el pardalet que va avisar els afectats abans que arribàs la Policia...
La dita menorquina de «dur molt de vent a sa flauta» serviria per explicar l'arrogància amb què els governs del senyor Rajoy han tractat la justícia. Començant per l'actual ministre de la cosa, el diputat per Cuenca Rafael Catalá, que a part de fer declaracions que ofenen la intel·ligència, no es posa vermell ni quan es veu obligat a donar explicacions per haver assistit a la festa d'aniversari d'un condemnat per delictes fiscals.
Capítol a part mereixeria el paperot que li obliguen a fer a la justícia a Catalunya. Sense cap projecte engrescador de país, incapaços de dialogar, i amb un desconeixement total del que està succeint allà, el govern ha substituït la política per l'acció judicial. I pretén que siguin els jutges i els fiscals qui li treguin les castanyes del foc. En democràcia, una bona manera de no resoldre res i de no convèncer ningú.
Però la notícia és que els col·leccionistes de rècords estan d'enhorabona. N'hi havia que es pensaven que amb la trama de la Gürtel el PP ja havia guanyat les Champions de la corrupció organitzada, amb el valor afegit que el senyor Rajoy haurà d'anar a declarar al jutjat. Però s'equivocaven. Amb les dimensions que, a partir de l'empresa municipal d'aigües de Madrid, està prenent el cas Lezo, sembla que té tots els nombres per ser el guanyador. Encara que provisional, perquè en aquest esport dels dirigents del PP, cada dia apareixen nous jugadors amb més possibilitats.
El que sorprèn o no sorprèn és la indiferència amb què el país viu aquesta situació. Quan Espanya va guanyar el Mundial de futbol, ja fa uns anys, hi havia gent que sortia al carrer a celebrar-ho. A falta d'altres mèrits més sòlids, no estava malament la cosa. El que no s'entén és que ara, que s'està a punt de guanyar per golejada la competició mundial dels corruptes, ni xampany ni festes de carrer. Ni les protestes que haurien de posar dempeus tothom que cregui en la dignitat. I als partits que, a pesar del que ja sabien, van ajudar el senyor Rajoy a tornar al govern.
Tampoc no es veu que reaccionin els polítics vinculats a la cosa, per més que el protocol en aquests casos és molt clar. Almanco, fora d'Espanya: pots triar entre dimitir o lliurar-te voluntàriament a la justícia. Tret de la pobra senyora Esperanza Aguirre, que per tercera vegada ha dimitit, amb els plors que en ella són habituals. Però, tan acostumada com està a donar lliçons, sense dir l'única cosa que és incontestable: que era ella qui dirigia tota aquesta gent.
Mentrestant el senyor Rajoy corre pel Brasil, potser cercant un arbre de la ciència que expliqui per què aquell país, que també és tan corrupte, encara continua existint. Perquè no hi ha dubte que és un miracle. Diuen que l'Esperanza li ha comunicat la seva dimissió pel twitter. I ell, si no és que n'hi han comprat un de nou, l'haurà llegida amb el mateix mòbil amb què va donar ànims al seu tresorer, en Luis Bárcenas, quan el van detenir per la comptabilitat B i els sobres.
La frase es va fer famosa: «Luis, nada es fácil pero hacemos lo que podemos. Ánimo».
I es una bona prova de si ho arriben a ser de francots (en castellà dirien campechanos) aquesta gent. En justa correspondència, el senyor Bárcenas, que va sortir tan prest de la presó, ara li podria enviar un whatsapp amb un «Ánimo Mariano». Que ja se sap que, en els mals moments, entre amics aquestes coses s'han de dir.