Quan li digueren que aquell autobús que anava buit igual havia de fer el trajecte perquè per açò rebia subvenció, no va poder estar-se d'exclamar: «Quin derroi!» Es referia al fet de malgastar doblers públics. Com en francès dérocher (de roche, 'roca'), que en espanyol dóna el postverbal derroche. Però 'derroi' no deu ser cap castellanisme; més tost el relacionaríem , si de cas, amb el mot 'roll' («raig de líquid», «abundància de coses en moviment»), aquí, en els nostres parlars, amb ieisme (roi) i prefix 'de'. Derrollar, «caure un líquid en gran quantitat», és a l'Alcover-Moll. Mai no l'havia sentida, aquesta paraula, i tanmateix el significat sembla inequívoc.
De derrois, a les Espanyes, en trobam 'a rois', 'a betsef' (ant. arabisme) , 'plenti' (un anglicisme menorquí antic),'a cacarrells' (amb reduplicació de la síl·laba inicial), o sigui, en abundància... Podríem recordar grialades de milers de milions d'euros 'derrollats' en aquells fastos del V Centenario (però el 1992 ja cau enfora); en el Plan E de Zapatero; en autopistes poc transitades, aeroports sense avions, quilometres d'AVE per vertebrar una Nación obsedida perquè el corredor mediterrani passi per Madrid. També en rescat de bancs (747.000 milions entre 2008 i 2015), en la corrupció sistèmica, etcètera. Em venen al cap altres esperpents carpetovetònics: aquell submarí espanyol que, no fa gaire, s'enfonsà en el mateix acte d'avarar-lo perquè no surava, i el metro inundable de Palma, els carros de combat pràcticament immòbils per manca de conductors (millor no moure'ls) i tantes obres públiques deixades de la mà de déu.
En volíeu una de dia 31 de març? Executant el contracte amb Airbus (Defence & Space Europrop International) el govern espanyol ha adquirit 14 avions de combat, que seran lliurats el 2022 i pels quals s'han pagat 5.018 milions d'euros. N'hi faltarien 13 més, que havien de lliurar-se el 2025; però el govern, ara amb Cospedal al ministeri de Defensa, abans amb Morenés (115 milions van rebre de Defensa les empreses a ell vinculades mentre va ser ministre, 21 dels 23 contractes adjudicats pel procediment negociat sense publicitat) hi renuncia per «innecessaris», per ser 'no operables', o sigui, tècnicament obsolets. Als que ja s'han comprat, se'ls haurà de canviar el motor per mor dels falls a la caixa reductora esperant que qualque país asiàtic vulgui comprar-los a preu de saldo. I com que els contractes d'Estat solen tenir forts blindatges, seguint l'estela de Florentino i les indemnitzacions a ACS per les prospeccions de Castor (1.350 milions d'euros, que seran carregats a les factures dels consumidors durant trenta anys), el govern espanyol pagarà una indemnització de 243 milions per no haver de rebre aquests aparells voladors.
Escàndol? Escarni? Derrois!