Recentment, he assistit a unes jornades on s'han tractat diferents aspectes sota un tret comú: la perspectiva de gènere (femení!). Entre les interessants i diverses temàtiques encetades, em va cridar l'atenció una conferència sobre ciència i dona, impartida per la sociòloga i catedràtica Capitolina Díaz, en el marc de la qual ens va explicar com els estudis mèdics entorn de les malalties coronàries i els infarts es basen únicament en models masculins, cosa que dificulta la identificació dels infarts en el col.lectiu femení. Resulta que la simptomatologia estudiada en els homes no es pot extrapolar exactament a la que presenta el gènere femení i això fa que les pròpies dones i també els metges d'urgències tenguin més complicat identificar la dolència quan es presenta. Això dóna com a resultat que, encara que els homes pateixen més infarts que les dones, es moren més dones per infart que homes. Els estudis mèdics entorn de la dona es focalitzen, principalment, en l'aparell reproductor femení, la qual cosa pot ser llegida fàcilment en clau procreadora i funcional.
Cert que la nostra societat ha avançat en matèria d'igualtat en els darrers 40 anys (cosa no molt difícil si pensem que fins fa quatre dies les dones d'aquest país no podien treure's el passaport sense el vist-i-plau del seu pare o marit…), però la teoria i la pràctica es troben a una distància molt gran que entre tots i totes haurem de mirar d'escurçar. I això passa, primerament, per la consciència de la situació real, a tots els nivells. Tenim, però, suficient informació per ser-ne conscients? Sincerament, crec que no.