Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Oracle (327)

Tenir raó no provoca cap satisfacció. Haver predit el que ha acabat passant tampoc no produeix cap plaer especial. De totes maneres, s'hauria d'exigir als opinadors de premsa, de ràdio i de televisió la veracitat de les seves prediccions o dels seus pronòstics com s'exigeix a la vida real la responsabilitat de les accions ja sigui en el món de la política, de l'empresa, de la família o de l'esport. És un desig ingenu i impossible d'acomplir. Els opinadors dels diversos mitjans de comunicació ens movem amb total impunitat pel que fa a l'espectre que engloba la veritat. Es pot dir que el nostre material és subjectiu. És una opinió, un punt de vista, una manera personal de veure les coses. En canvi, la informació és objectiva. I aquí és on més greu resulta l'absència de veritat. Les agències de notícies, les editorials, les redaccions també s'acullen a la inversemblança induïda per espuris interessos ja siguin econòmics, nacionals, memorístics, polítics o provinents de l'ampli front dels successos quotidians. Hauria d'existir, en un món ideal, una entitat que passés comptes i que induís a conseqüències als opinadors i als mitjans de comunicació globals i generals. Molts pensaran que ja succeeix. Que són els propis lectors els provocadors d'aquest cernedor. Que els lectors, deixant de comprar un diari, deixant de mirar una cadena o un programa de televisió, deixant de consultar un mitjà de comunicació digital o deixant d'escoltar una ràdio provoquen una reacció en cadena, aquesta selecció natural. Una altra vegada la ingenuïtat de les persones de bon cor. Per tant, deixem-ho estar o deixem-ho per a un altre article que ralli d'aquest fenomen -o d'aquesta nova paraula- batejada amb el nom de postveritat. Escollida com a la paraula de l'any 2016 pel prestigiós Diccionari Oxford, significa «relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l'opinió pública com l'apel·lació a l'emoció i a la creença personal» . La postveritat ha existit sempre. El món agafa realitat quan és delimitat per una paraula. L'any passat va néixer una paraula. El seu significat feia anys que existia. És com la mar. Si aconseguim omplir un bòtil posseirem la sensació de tenir la mar dins un envàs. La mar, no obstant açò, continuarà copejant la costa amb les incontrolables i poderoses onades. La paraula és com un bòtil que conté el significat. Res més. O aquest és el seu poder, el poder de la paraula. La delimitació, la contenció; convertir-se en un punt a partir del qual pot succeir tot.

És curiós. Com més malament va l'economia més prestigi tenen els economistes. Com més malament va la política més prestigi tenen els polítics. Com més malament va la societat més prestigi tenen els sociòlegs. Com més malament va la transmissió de la informació més prestigi tenen els informadors. La trampa en la qual cauen aquests darrers -entre els qual m'incloc- és la confusió entre realitat i desig. S'expressa un desig. No es descriu una realitat. Per tant, és molt fàcil caure en la mentida, en la falsa veritat, en la postveritat. Com he dit, no és un fenomen actual. Les noves tecnologies han augmentat el poder de confusió. Antigament existien els oracles. Els reis, els governants acudien a l'oracle i, la persona encarregada d'aquest oracle, convertia el desig del rei, dels governants, en una realitat fingida. A partir de les paraules expressades per l'oracle, s'actuava. Santa Teresa d'Àvila. Les paraules ens mouen a les accions. Els oracles eren abans el vol o les vísceres dels ocells, les pedres, els fenòmens atmosfèrics. En l'actualitat, els oracles són les màquines. Ho ha vist molt bé Diego Prado al seu llibre de relats breus «Sopa de fauno». El protagonista del conte «El oráculo de hielo», durant les silencioses nits d'insomni, va captant sons emesos per la nevera. En un principi només es pensa que és el típic renou de funcionament de la màquina. Amb el temps descobreix que la nevera pronuncia paraules. Unes paraules que tenen posteriorment una concreció en el futur en forma d'accidents mortals, catàstrofes ferroviàries, atemptats. En el recull de contes de Diego Prado, les màquines tenen poders. De seducció (una màquina expenedora de tabac), de predicció (una nevera). La veritat és confusa, es desdobla. El món quotidià que ens rodeja pot arribar a esdevenir incomprensible, inquietant, amenaçador. Diego Prado és encara millor contista que novel·lista. En les distàncies curtes aconsegueix una precisió encara més acurada, exacte i fantàstica. Deu contes perfectes conformen «Sopa de fauno». No hi ha necessitat de consultar l'oracle per assegurar-ho. Oracle. Resposta feta en nom de la divinitat al qui anava a consultar-la al seu temple; el mateix temple o lloc on es donava la resposta; la mateixa divinitat o el seu intermediari per a donar-la. Paraula de Déu anunciada per intermediaris (profetes, apòstols, sacerdots, etc.). Figuradament és la resposta o opinió considerada infal·lible o certíssima. O també persona que tothom escolta per la seva saviesa o per la seva autoritat en una matèria. A vegades, Déu ens parla a través de la literatura. Llavors, l'oracle és el llibre.

Lo más visto