Prest s'acabarà un altre curs escolar. L'estiu ja és aquí i el dia ja s'atraca en què l'al·lotim d'escoles i instituts deixarà les aules fins al setembre. Amb l'alè dels alumnes vindrà l'hora dels balanços per als professors. No es tracta d' estadístiques fredes, d'aprovats i suspesos, dels qui 'progressen adequadament' i els que 'han de millorar'. Caldrà saber, més tost, si als centres docents de les nostres illes, amb índexs escolars mai prou satisfactoris, més enllà de les 'notes' de cadascú quin grau de confiança o de disciplina s'hi ha respirat. O d'ambdues coses, ja que el treball disciplinat no està renyit amb un clima de confiança, que és bàsic per a l'aprenentatge.
Oblidem-nos ara del «racó de pensar» (ostres, quina l'he feta!) i demanem-nos si els alumnes hauran valorat les aules com a espais on trobar els tresors del coneixement. Hauran gaudit del pati amb esbargiments i jocs? Hi haurà hagut divorci entre la llengua vehicular acadèmica i el parlar del pati i del carrer? Com haurà funcionat la participació de tota la comunitat educativa en la marxa dels centres? Hi haurà hagut empatia i respecte mutus entre alumnes i professors? Al cap i a la fi, es tractarà d'avaluar l'assoliment d'allò que es va proposar a principi de curs en el ben entès que eren propostes idònies. Ah, i sempre maldant de defugir rutines. Les respostes seran diverses segons les circumstàncies particulars. I suposant que l'administració educativa ha fet el seu comès (no sé si és massa suposar) i la maquinària bàsica ha anat com una seda, hi quedarà, doncs, l'avaluació interna, la consciència del que s'ha fet en relació al que hom hauria volgut o pogut fer.
És ben ver que ningú aprèn si no ha volgut aprendre i que el desenvolupament del programari de les matèries pot ser mortal de necessitat si la motivació hi és absent. La motivació obre la gana d'adquirir coneixements i competències. Però motivar no és tasca fàcil i reclama voluntat i esforç. El mateix que el professor reclama als seus alumnes s'ha d'exigir ell mateix. Segur que són molts que ho intenten encara que els resultats siguin prou diferents. I és que no tothom té el mateix talent. Tenir talent era, temps enrere, sinònim de ganes de menjar. I diuen que qui té fam moltes se'n pensa. Tot el que s'aprèn amb emoció sol tenir permanència; ara li diuen «aprenentatge significatiu». Val per a tot, no sols per a l'escola.