Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Enfadós (330)

|

Ja hi ha data i pregunta. La data és l'u d'octubre de 2017 (després de les vacances d'estiu). I, la pregunta del referèndum, la següent: «Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?». La data ja m'està bé, però la pregunta no fa servir la terminologia exacta que jo hauria utilitzat. Em sembla que, amb la història que ha tingut Espanya en general i Catalunya en particular, la paraula república pot fer una mica de por. A jo no me'n fa. A certes generacions pot provocar una relació inconscient amb períodes traumàtics viscuts en el passat que ens van transportar a la més profunda foscor. La meva pregunta hauria estat un calc de l'escocesa: «Catalunya hauria de ser un Estat independent?». La forma republicana del futur govern -si guanya el sí- ja se sobreentén. No aniran ara els catalans a la recerca d'un rei, d'un descendent de Jaume I o d'Alfons III (tal vegada, amb la sofisticació de les noves proves genètiques d'ADN, trobarien descendents bastards a Menorca; qui sap).

Una vegada revelada la data i la pregunta, era imprescindible una concentració. El ritual és molt important en la nostra cultura. Quan neix una criatura, ritual. Quan es casa una parella, ritual. Quan ens deixa una persona, ritual. La revolució dels somriures inclou tot açò: el naixement d'un nou país, el casament entre un poble i una nova democràcia, la mort de la vella política espanyola d'arrels franquistes. Si ens creiem la importància del referèndum era imprescindible una festiva escenificació. Molt bé també, per tant, l'acte davant les quatre columnes de Montjuïc.

Encara que no hi vaig anar (ara toca votar), totalment d'acord amb l'escenificació. L'encarregat de llegir el manifest va ser Josep Guardiola, actual entrenador del Manchester City i que va crear, des de la gespa i després des de la banqueta, el millor Barça de la història (tal vegada, el millor equip de futbol de tots els temps). Vaig conèixer en Guardiola quan va estiuejar a Menorca l'any 1993. Era jugador del Barça i es va allotjar a un apartament de Cala Galdana propietat de la família. Vam coincidir moltes vegades al jardí o a la piscina. Com a persona em va caure bé. Encara m'hi continua caient. Com a jugador i entrenador del Barça m'ha fet passar mals moments que ara, amb els èxits esclatants actuals del Reial Madrid, em semblen llunyans. El geni de Santpedor va pronunciar el manifest en català, castellà i anglès. Va dir veritats com punys en aquests tres idiomes universals: «Ara que la veu de la democràcia vol ser segrestada, més que mai acudirem a les urnes i defensarem amb totes les nostres forces la democràcia i els nostres representants». També va demanar ajuda a la comunitat internacional apel·lant «a tos els demòcrates d'Europa i del món a la defensa de drets amenaçats a Catalunya, com el dret de la llibertat d'expressió política i el dret de vot, i en plantar cara als abusos d'un estat autoritari».

Açò darrer, «estat autoritari», no em va agradar quan ho vaig sentir per primera vegada. Espanya és una democràcia europea. A diferència de Veneçuela, per exemple, a Espanya no se segresten diaris i no es torturen i empresonen els seus directors. Que sí? No fotis. Tens raó. No me'n recordava. No va ser clausurat per ordre judicial el diari «Egunkaria» i, el seu director, torturat i empresonat (encara que anys després l'Audiència Nacional absolgués tots els acusats)? Ah, eren altres temps. Existia ETA i, ja se sap, en absència de violència es podrà parlar de tot. L'exemple no em val. Espanya és una democràcia. Per exemple, a diferència de Corea del Nord, no té una policia política secreta que persegueix els polítics de l'oposició. Que sí? Que Espanya té una policia secreta que persegueix els opositors polítics i que ha estat batejada amb l'aigua baptismal perfumada per eliminar la fetor de les clavegueres amb el nom de policia patriòtica i que, com el Tribunal d'Ordre Public del franquisme, va fabricar proves falses, va filtrar als mitjans de comunicació documents manipulats i va pressionar per tal d'influir en eleccions democràtiques. Bé, d'acord, però els jutges, els tribunals, el poder judicial, el Constitucional, aquests són neutrals. Glups. Ingenu. Josep Guardiola va declamar el seu discurs diumenge passat. No ha passat ni una setmana i el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg li ha donat la raó ratificant les seves paraules amb una sentència que condemna Espanya per haver inhabilitat Atutxa. El pecat que havia comès el veterà polític basc? Negar-se a dissoldre un grup parlamentari. Vos sona? Carme Forcadell? La presidenta del Parlament de Catalunya? En aquest sentit, és essencial la crida a la comunitat internacional que va fer Pep Guardiola. L'escriptor Salman Rushdie va denunciar el cas del tancament del diari «Egunkaria» quan es va produir mentre els escriptors espanyols que escriuen en castellà -entre ells el famós autor de «Patria»- van optar pel silenci més servil. Una altra vegada, en el cas del polític Atutxa, la rectificació ha vingut de l'àmbit internacional, europeu. Espanya ha encaixat el cop internacional com aquell boxejador que vol mostrar enteresa. I és que en aquest conflicte entre repressió i democràcia guanyarà l'enfadós i perdrà l'enfadat. Enfadós. Adjectiu. Que enutja o molesta. Hi ha fórmules de cançó o conte de l'enfadós que es van repetint fins que l'interpel·lat s'impacienta o es posa a riure veient l'engany, i es deixa anar el joc.

Lo más visto