Dedicar-se a la política en democràcia és fer un servei a la societat. Malament si no hi hagués qualcú disposat a posar una mica d'ordre en els interessos contraposats que animen la ciutadania. O amb prou seny per aturar les males decisions que prendríem en calent. O amb voluntat de posar per davant l'interès col·lectiu, per molt que costi.
I crec que és de justícia dir que hi ha molts de polítics que tot açò ho tenen clar. Però el mal és que també n'hi ha una estesa que va per un altre camí. I que manyuclen de tal manera la cosa pública que han aconseguit convertir-la en producte tòxic. Són aquells que entenen la política com un negoci personal, o el partit com una empresa destinada a donar guanys a socis i amics, en contra dels interessos generals.
Però també n'hi ha d'altres -quan no són els mateixos- que desacrediten la política amb la paraula. Que es pensen que la ciutadania està formada per un ranxo de babaus que s'ho empassen tot i que no tenen memòria. Ara mateix hem sabut que mos haurem de menjar amb patates el desastre de milions que es van gastar per reflotar la banca corrupta. I el ministre Guindos, que havia assegurat que els ciutadans no n'haurien de pagar ni un euro, ni ha dimitit, ni s'ha posat vermell, ni ha demanat disculpes per la seva mentida.
Tampoc sembla que el ministre Montoro estigui gens empegueït d'haver legalitzat el blanqueig de capitals per la via de baratar-li el nom pel d'amnistia fiscal. I ara que fins i tot el seu Tribunal Constitucional ho ha sentenciat així, continua donant lliçons als humans sobre l'interès públic i la transparència de Hisenda. No dimiteix, que seria la única cosa digna que podria fer.
Ja ho diu la dita menorquina, que «sa llengo està bé dins sa boca», i si aquesta sentència es vàlida per a tothom que xerra quan no toca i que diu allò que no ha de dir, encara més per als polítics. M'ho va fer recordar una consellera menorquina del PP l'altre dia, en unes declaracions públiques. Deia que «nos arruinan con indemnizaciones». Primer vaig pensar que rallava dels ministres Guindos i Montoro, cosa que hauria estat una mostra de valentia per part seva.
2 Però anava errat. Ella parlava de la indemnització que els promotors de l'hotel Princesa Son Bou reclamen al Consell. I aprofitava per recordar també la que s'ha de pagar a Cesgarden. I amb bona fe, encara vaig pensar que es devia lamentar de les discutibles decisions dels tribunals en aquesta matèria. Però no, la consellera anava per un altre camí: el de criminalitzar les decisions dels seus adversaris polítics quan, amb el PTI, van aturar aquestes promocions turístiques.
Tocaria arribar a la conclusió que el PTI ha estat l'arma del diable que ha arruïnat Menorca. Però la realitat sol ser tan tossuda que acaba esfondrant qualsevol engany polític, encara que te'l servesquin per dinar i per sopar mil vegades. I avui sabem, perquè ja s'ha demostrat, que no és el creixement, allò que va aturar el PTI, sinó les ànsies d'omplir de cases cada un dels rincons més atractius de l'illa.
Si no hagués estat pel PTI no sé a què es dedicarien ara tots aquests fotògrafs que mostren una illa plena d'espais naturals i de paisatges magnífics. I que són precisament el primer atractiu per a qualsevol turista que no sigui un viciós de Benidorm i Can Pastilla. Sense el PTI no hi hauria problemes per aparcar a Macarella, perquè seria una urbanització tan grossa que hi hauria més carrers que cotxos.
I mostres de com anava la cosa abans del PTI, n'hi ha unes quantes i lamentables. Aquests dies es parla per exemple de l'estat de Cala Blanca, que es queda sense arena. L'arena és el problema de Cala Blanca? No. El problema es la insensatesa d'edificar la cala a banda i banda, damunt el penyal, ran d'aigua. Perquè l'arena ja ho veurem, però açò altre sí que ja no té solució.
Està clar que allò que es va voler salvar amb el PTI és l'interès general -amb encerts i errors, naturalment- i que l'única política coherent que ara tocaria fer és defensar a ultrança, davant els tribunals i davant els interessos barruers, el benefici que ha reportat a Menorca. Molt més gran que aquestes impresentables indemnitzacions. O és que no és de domini públic que l'atractiu de Menorca és la diferència? Que aquí, i bonibé a cap altra banda, s'han salvat de la crema els millors paisatges. O no és açò el que venen els promotors i les immobiliàries en els seus catàlegs?
Davant les exigències econòmiques tipus Princesa Son Bou i Cesgarden, el que es troba a faltar és una acció política comuna. Fins i tot la consellera del PP ho hauria de voler. Per coherència amb els interessos de Menorca.