Síguenos F Y T I T R
De rebot

La mar mateixa, la mateixa lluna

|

Ciutadella commemora el proper 9 de juliol de 1558 (s'any de sa Desgràcia), perquè aquell dia atziac un estol otomà de 15.000 soldats turcs atacà la murada defensada just per 620 homes mal armats. Pocs dies van resistir i llavors molta gent menorquina, a centenars, presoners, foren embarcats cap a Constatinoble i a les illes del mar Egeu. D'aquell desterrament molt pocs tornaren.

Si pensam bé en el nostre passat històric, no ens hauria de costar gaire sentir empatia amb les víctimes del nostre present dramàtic. L'èxode i el patiment per mor d'haver de deixar la terra no ens són aliens, avui faríem molt flac si ho oblidàssim.

S'ha girat la truita. En tost d'anar cap a l'orient, ara és a occident o cap al nord que vénen. Centenars, milers de fugitius de les guerres d'Iraq, de Síria, de Palestina, d'Afganistan...; del Sàhara, de la terrible guerra del Sudan, pugen cap al Magreb, a Líbia, a Ceuta i Melilla. Toquen a les portes d'Europa cercant refugi i una vida digna i hi troben murs altíssims. Molts hi deixen la vida pel camí: morts de set i cansament a la mar d'arena del desert, com els 44 nigerians i ghanesos ara fa un mes o ofegats a la Mediterrània. Ja en sumen 1.600 en el que va d'any. El nombre, auguren, igualarà les nefastes xifres del 2016, en què els morts van superar els 5.000. Persones que tenien dret a trobar un territori segur i una acollida. Aquesta és la magnitud de la tragèdia al Mare Nostrum i res: l'atenció mediàtica no pesa els morts amb la mateixa balança. Els abandonats, els exclosos no tenen cos, no compten, són invisibles. Ulls sense parpelles s'ho miren atònits: els 'germans immigrants' són com cuques de llum dins la fosca dels nostres temps ombrívols. Potser aquestes lluernes minúscules recordin el deure humanitari de fer caure els murs que tenim dins el cervell i que ens imposen uns horitzons de fronteres. Unes fronteres que són línies imaginàries que una força sense raó, sense ulls ni sentit, ha traçat amb fúria. A banda i banda, però, hi ha la mateixa mar, lluu la mateixa lluna...

Ens convé massa que la realitat colpegi les consciències com la maça als tambors en una crida solidària. Al cap i a la fi, tots viatjam en una fràgil pastera: o ens ajudam o perillarem dins un abisme d'incomprensió i odi.

Lo más visto