Encara que m'hi vaig dedicar pocs anys i ja fa molta estona d'açò, hi va haver un temps que vaig ser professor de llengua catalana, amb oposicions incloses. El tribunal me va donar –sense entèmer-se- una nota de dalt de tot gràcies a la meva condició de menorquí. I és que la primera prova consistia a comentar un text del segle XIV o XV –ja no me'n record—i mentre els altres opositors suaven la gota per entendre cada paraula, a jo me semblava que era as Mercadal, rallant amb una vesina des carrer de la Sala.
Si no és perquè ja ho sabia, en aquell instant hauria descobert que moltes paraules que la gent de Menorca mos pensam que són exclusives de l'Illa, en realitat són vells mots del català. Que al continent ja no s'empren o tenen un ús limitat a algunes comarques, i que en canvi aquí es conserven amb tota la seva vitalitat.
En aquests anys el parlar de Menorca s'ha empobrit molt, encara que no més que qualsevol altra varietat lingüística. Els mitjans de comunicació orals imposen el seu mandat. Esteim exposats cada dia a unes quantes hores de sentir un altre idioma, i per paga els dobladors de pel·lícules i sèries li simplifiquen tant el vocabulari que el deixen sec com una pinxa o poca cosa més. Tampoc no es pot demanar gaire riquesa lingüística al Twitter o a cap altra forma de comunicació ràpida que avui empram.
Menorca no ha disposat mai de mitjans de comunicació audiovisual potents i propis. I si en temps d'en Franco estaven vetats, amb la democràcia no és que hagi millorat gaire la cosa. Ni la varietat pròpia de l'Illa ni la més general del català han omplert les televisions, les ràdios ni els cinemes. També s'ha de dir que els governs espanyols s'han saltat a la torera l'obligació que tenen –escrita a la Constitució– de defensar totes les llengües de l'Estat, i no solament la que voldrien que xerràssim tots.
La millor expressió del rallar de Menorca –antigament «pla català» i més modernament, «pla»—continua viva en les persones majors que van créixer abans de la invasió dels mitjans audiovisuals. I també en les persones que valoren la joia que és una llengua i estan disposades a mantenir la seva riquesa. L'escola també ajuda, però la realitat és que hi ha més poques hores d'estudi que de televisió o d'internet. És més de fiar una relació continuada entre avis i néts que les bones intencions de les classes de llengua.
Açò no vol dir que no siguin importants, les classes. Perquè permeten emmarcar el menorquí en el seu context i tornar-li la dignitat que la política centralista li havia volgut amagar durant més de cent cinquanta anys. Estudiar el català i en català les matèries escolars, dona al rallar de Menorca tota la seva dimensió cultural i històrica, la que l'ha convertida en una de les llengües d'Europa amb més tradició literària i riquesa lingüística.
Dominar la llengua pròpia és una garantia de poder aprendre amb més facilitat qualsevol altre idioma. I és també un acte d'autoestima, saber que allò que rallaven els nostros avis i els nostros pares no era una cosa rara, una barreja de diversos idiomes, com mos volien fer creure quan jo era al·lot. Mos tenien la mateixa consideració que als indis aquells que sortien a les pel·lícules, en què la llengua de ver era la de l'home blanc que, per paga, els havia pres la terra i la llibertat.
Per açò sempre he pensat que les persones que prediquen que el rallar de Menorca s'està perdent per culpa de l'escola en català, o són extraterrestres o actuen de mala fe. Com si els mestres menorquins no sabessin diferenciar perfectament llengua i dialecte! Com si els canvis en l'idioma no fossin conseqüència de tantes hores d'exposició diària als mitjans audiovisuals, que no és que rallin precisament en català!
Per fer creure que català i menorquí són dues coses diferents, veig que ara n'hi ha que empren l'article salat (es, sa) en textos de caràcter literari o polític. I ho salen tot, inclòs el cel, la mar i l'infern... Naturalment que poden escriure salant, si els ve de gust, però tenint clar que aquesta no és la tradició literària menorquina. Joan Ramis o Vicenç Albertí, per posar dos exemples de pes dels segles XVIII-XIX, empraven l'article literari (el, la) a l'hora d'escriure.
Però els que pretenen diferenciar menorquí i català a cop de salat, potser no han reparat que així encara reforcen més la catalanitat del menorquí. Perquè la gent que van dur el català a Menorca, allà pel segle XIII, salava, i per açò noltros salam. Ara bé, al continent la llengua oral va anar adoptant la forma literària i avui només es manté el salat a una petita part de la Costa Brava. Açò sí, prop de Barcelona encara es conserven vestigis del passat, com el nom del poble de Sant Joan Despí o el de Sant Martí Sarroca.
Ja ho he dit al principi, vaig aprovar les oposicions de català amb bona nota perquè al meu poble havia après a rallar molt bé el menorquí.