La responsabilitat de construir un edifici sòlid sobre les polítiques culturals recau tant en els seus actors com en l'administració pública. Cal anar més lluny: en un context massa institucionalitzat, la responsabilitat reposa sobretot en els actors culturals i en la seva determinació de ser rellevants per a la societat. Com que el debat entre nosaltres és gairebé inexistent, benvingudes siguin les provocacions que l'accelerin.
L'Agenda 21 de la Cultura (2004), la declaració de Friburg (2007) i els nombrosos informes publicats per les Nacions Unides sobre els drets culturals no s'han fet prou efectius a casa nostra. El seu concepte està transformant els relats que articulen les polítiques culturals arreu del món. Són drets relacionats amb l'art i la cultura, entesos en la seva dimensió més àmplia. Drets promoguts per garantir que les persones i les comunitats tenguin accés a la cultura i puguin participar en la que sigui de la seva elecció. Fonamentalment, són drets humans de tercera generació per assegurar el gaudi de la cultura i els seus components en condicions d'igualtat, dignitat humana i no discriminació; drets relatius a qüestions com la llengua, la producció cultural i artística, la participació; el patrimoni; els drets d'autor; les minories i l'accés a la cultura, entre altres.
Avui el focus ha passat del cànon establert (democratització de la cultura) al procés possible (democràcia cultural), distinció que pels anys 80 del segle passat era a la base dels programes 'progressistes', juntament amb la defensa i projecció del patrimoni. En ple segle XXI s'ha de considerar també que els actors centrals en cultura passin de ser els professionals (gestors), a ser els ciutadans (creadors i receptors alhora).
És escassa la presència dels factors culturals (memòria, diversitat, creativitat i la independència dels actors que els desenvolupen) en els programes dedicats a l'equitat (educació, salut...) o al territori (plans comunitaris, urbanisme, medi ambient). Amb el canvi polític de 2015, el govern de les illes Balears ha volgut recuperar i, en qualque cas, crear instàncies participatives CES, CSLLC, CEIB, etc. Un propòsit lloable que mostra, emperò, poca virtualitat a l'hora de propiciar canvis substancials en la governança. Pel que fa a les àrees al servei de la gent, i especialment en Cultura, la connexió amb la resta d'àmbits de la societat hauria de ser preocupació prioritària. Ras i curt, encara hi ha buit un espai públic (que no ha de ser necessàriament institucional) que relligui cultura, ciutadania i desenvolupament sostenible.