Unes noves sentències condemnatòries han caigut damunt un ajuntament menorquí. La Sala de Sant Lluís haurà de satisfer més d'un milió d'euros per una llicència urbanística que no hauria d'haver donat, així com també una altra resolució judicial anul·la l'adjudicació del geriàtric del mateix municipi. És una pluja constant, generalitzada, la de sentències que cauen dels jutjats, que, a més de desprestigiar les administracions municipals, suposa una sangria i un malbaratament fabulós dels minsos recursos públics. Enguany l'Ajuntament de Ciutadella ha tingut que destinar 1.335.345,40 euros del seu pressupost per pagar indemnitzacions per la mala gestió del període 2003-2007. Quantes obres de teatre, concerts, exposicions, conferències, lectures de llibres en les biblioteques municipals... a cultura, la que sempre va pels racons, es podrien fer amb aquesta doblerada!
El greu no és que sigui una clatellada, un cop de garrot puntual, el que cau una vegada cada deu o quinze anys, per una badada en la gestió tècnica d'un expedient o per una mala fe d'un batlle o d'un equip de govern, el preocupant és que sigui com la tortura de la gota malaia, fina i constant, una vegada darrera l'altra i en poc temps d'interval, la que cau, amb el lamentable que els torturats, és a dir, les administracions municipals, no hi vulguin posar remei, no es parin per dir prou n'hi hagi i amb fermesa decideixin fer les coses d'una vegada bé i no amb els peus. Sí, estem instal·lats en el menfotisme.
Davant els dèficits de gestió dels ajuntaments, molts regidors responen que la responsabilitat d'unes administracions ineficaces és de la Llei Montoro, norma que va paralitzar la contractació de personal. Estic d'acord que la disposició d'aquest ministre de Rajoy és nefasta, però responsabilitzar-la de totes malalties professionals i polítiques que afecten les sales, sabem que no és correcte. Les tramitacions dels expedients municipals, els més importants, els urbanístics, molt abans de la Llei Montoro ja anaven malament.
Puc enumerar les raons, polítiques i tècniques d'aquesta situació. En primer lloc, molts mals vénen pel fet que molts electes pugen a les sales no tant sols sense cap preparació, cosa que es pot arranjar si hi ha voluntat d'aprendre, sinó amb ganes només de cobrar, sense fer cap esforç, a final de mes o fer-se risc amb comissions. Està clar que aquests van ser els interessos inconfessables dels regidors del PP de Ciutadella del període de Llorenç Brondo. Ben segur de corrupteles en les administracions n'hi hagut des de l'època medieval, però la corrupció sistemàtica va entrar a poc a poc a partir de les polítiques dels anys vuitanta, quan el neoliberalisme va colonitzar les ments, imposant la idea que l'ambició pels doblers és el que mou tota la humanitat.
També va fer i fa molt de mal la multiplicitat de lleis i els canvis que hi fan els parlaments de seguit. El legislador hauria de promulgar normes amb coneixement de causa i tenint clar el que reportarà el que aprova. A més de canvis continuats, es demana també el compliment de l'impossible, en papers que només fan d'engreixar els expedients i de complicar les coses. Com poden els funcionaris i treballadors municipals treballar bé amb canvis seguits de les directrius que han de seguir? Per rematar-ho, les administracions no han tingut cura en la planificació a llarga durada dels professionals. S'improvisa la contractació i tampoc hi ha directrius pel reciclatge dels coneixements tècnics. Sense gestió seriosa del personal, el tècnic, instal·lat en aquest oceà actual del que els doblers és el més important de tot i no l'ètica, considerat un menystingut social, passa de tot. D'aquesta manera hi ha un ambient en els ajuntaments, entre polítics i tècnics, en què s'ajusta com l'anell en el dit la sentència ben ciutadellenca: «Bona excusa té es malalt, pixa en es llit i diu que sua».
El retrat que faig de la situació no és gens afalagador, però penso que és només tocant de peus a terra, sent conscients de la realitat, l'única forma de superar el menfotisme.