L'estiu és quan es llegeixen més llibres. Ara estic amb «Los viejos amigos», de Rafael Chirbes. Un dels seus protagonistes diu «la violencia públicamente expresada es el acto de subversión más efectivo». Argumenta que genera inquietud, mostra oposició al sistema i marca el camí. El llibre parla d'uns revolucionaris de l'època final del franquisme. Ja ha plogut.
No puc evitar relacionar el llibre amb els recents casos d'aldarulls contra interessos turístics. Em confirma que aquestes accions són anacròniques, velles, passades de moda, però també que són una manera efectiva de tenir ressò. I més a l'estiu, amb sequera de notícies, i més si algú amplifica la cosa.
Hem creat una paraula nova, turismefòbia, però les reticències residuals als turistes són també velles. Recordo pintades de refús fa dècades i conec una persona que quan els turistes li demanaven com arribar a un lloc (ja no ho fan, tenen mòbils) els donava indicacions errònies, amb mala llet, fart com estava d'haver de construir desastroses amanides de turns raits i straits on. De la molèstia puntual hem passat a coses més serioses, com l'accés a l'habitatge. D'aquí el salt a l'airada protesta pública.
Davant aquests lamentables actes d'intimidació, reprovables sense matís, han aparegut els que els magnifiquen. Dues bengales i uns pots de fum no són més que bengales i fum. La magnificació dels fets no és innocent. Vol embrutar, confondre, entorpir el necessari debat sobre la regulació del sector turístic, que ha de ser fred i serè. Vol crear bons i dolents, amics i enemics dels turistes, i que aquests darrers s'assimilin al màxim a certes postures polítiques. Els aldarulls aconsegueixen així el contrari del seu objectiu. Dificulten el canvi. Condueixen el debat al blanc o negre, quan és un assumpte amb àmplies gammes de grisos.