Els darrers anys, la política s'ha convertit en un dels problemes candents de la societat espanyola. És una incongruència, ja que el seu objectiu és la resolució dels reptes i dificultats de la gent, i resulta que, contràriament, els que manen en creen de nous.
Enfora de gestionar l'atur, l'habitatge, les pensions o el procés català, els gestors públics ens compliquen la vida amb la corrupció, el finançament irregular dels partits, els seus privilegis o la incapacitat de pactar els càrrecs institucionals. Fa vergonya que hagin menat a la ruïna les centenàries caixes d'estalvi i es neguin a investigar-ho.
Més enllà de les lamentacions i crítiques, que els mitjans i les tertúlies ja esventen a diari, és obligat demanar-se sobre les causes. En principi, no hauria d'haver dubtes que les prebendes dels polítics tenen la seva raó de ser en el poder que han acumulat. La democràcia representativa es basa en la cessió temporal de la sobirania, que resideix en el poble, en els seus representats, en el benentès que han de servir l'interès general. Es tracta d'un contracte entre ciutadans i governants.
Tanmateix, a l'hora de formalitzar aquest pacte, els homes públics són molt generosos en atorgar-se potestats i extremadament temorencs en marcar-se barreres. Durant la Revolució Francesa, els estadistes eren ben sensibles a la seva necessitat, ja que les monarquies absolutes havien gaudit d'una autoritat sense entrebancs i, per aquest motiu, es van establir mecanismes per impedir que el fenomen es reproduís en els nous règims liberals.
El principal contrapès és l'existència d'una constitució, que marca les regles del joc. Al mateix temps, Montesquieu va introduir el principi de la divisió de poders, per impossibilitar que el govern faci les lleis, les posi en funcionament i jutgi les discrepàncies que es produeixen en la seva aplicació. Aquest engranatge és molt vigorós en alguna de les primeres constitucions, com la dels Estats Units: hi ha límits als mandats dels presidents i mètodes per evitar la preeminència del president sobre les càmeres (absència de disciplina de partit, eleccions parcials i sistemes de vetos creuats).
A Europa, es va permetre que el lligam entre el president i el Parlament fos més estret, amb el resultat que el primer és un reflex de la majoria existent en el segon. Amb el pas dels anys, aquest vici s'ha agreujat, i en l'actualitat els diputats en la pràctica han perdut la capacitat de fer lleis i només tenen la funció d'aprovar les que els proposa el govern i de controlar-lo. A Espanya, un gabinet en minoria segueix legislant. Amb el pas del temps, l'única separació de poders és la que deixa al marge el judicial. Tanmateix, fins i tot aquí, el Ministeri Fiscal està jeràrquicament per sota de l'executiu.
Tocqueville ja va predir al segle XIX que una democràcia deixada a la pura força dels vots acabaria donant lloc a situacions tiràniques i d'abús de poder. L'aparició de líders carismàtics com Trump, Putin, Maduro o Erdogan n'és la prova. A Espanya, gran part dels mals que patim es deu a una Constitució que no posa restriccions reals a l'actuació de les autoritats.
Malgrat el que pugui semblar, la greu crisi que vivim no ha servit perquè els polítics moderin la seva actuació. Fora de la incorporació d'alguns controls puntuals d'una efectivitat pràctica limitada, la Carta Magna no ha estat modificada per fixar-los cap límit substantiu, ni figura en l'agenda cap reforma en aquest sentit.
Així, cada vegada que hi ha eleccions, els governants, després de prometre «complir la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic», es posen a actuar com si no hi hagués llei ni ordre i, si algú els du la contrària, ja sigui l'oposició, un funcionari o un ciutadà, sempre al·leguen que ells han estat elegits per la gent i només la gent els pot treure. Idèntica resposta si els qui els persegueixen són els tribunals. Aquesta és la raó que el desgavell, l'erosió dels drets de les minories i la corrupció siguin moneda corrent en la nostra administració.
De fet, els polítics, quan prenen possessió dels seus càrrecs, fins i tot als ajuntaments, expressen la seva estupefacció per no poder fer el que volen. Les queixes perquè es pensaven que tot era diferent i les coses són massa complicades són immediates. Actuen com a petits reis, oblidant que la democràcia és la negació de l'autocràcia, d'aquí la importància radical del respecte a les normes.
Com a reacció, els governs envien una allau de lleis als parlaments, en un intent de refer tot l'ordenament jurídic en el menor temps possible. Vivim una explosió normativa. Aquesta ansietat reguladora provoca inseguretat jurídica i una qualitat legislativa decreixent, de manera que cada vegada és més difícil interpretar les lleis, que moltes vegades són incompatibles o, fins i tot, tenen articles inaplicables i que es contradiuen internament.
El procés català és un bon exemple d'aquests mals. Fa uns anys, el PP va utilitzar un subterfugi legal per fer anul·lar un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i les Corts Generals i votat pel 74 per cent dels ciutadans del Principat. La Generalitat contraataca incomplint la Constitució i les lleis, apel·lant directament als ciutadans i rebutjant la capacitat dels jutges per verificar la seva actuació.
Quan els polítics es fan amb tot el poder, l'autèntica democràcia desapareix.