Les finestres, a mesura que el sol guaita, s'obren poc a poc i les llars s'omplen de la llum que envaeix les estances. Guardar un bocí del que succeeix a l'altra banda, l'observar d'anades i vingudes i de salutacions entre veïns. Na Joana fa anys que tot s'ho mira pel sedàs de la reflexió, des del porxo de la vida, escoltant el cofre de l'experiència. Quan s'apropa Gràcia, és el cim, l'enaigua que travessa la llenya. Als carrers sempre hi ha vida, però des d'avui el transcórrer és diferent. Esclata l'alegria de la gent, el so del tambor i el flabiol, passió de cavalls, la música i el ball dels gegants; símbol dels dies més feliços de la nostra existència.
D'un temps ençà, ho viu més preocupada. A la Plaça hi accedeixen munts d'imprudències. Joves que s'han excedit amb l'alcohol, visitants sense el calçat adequat, famílies amb cotxets de nadons, baralles per una bota de vi, o empentes i discussions enmig de la Samba. Amb la creixent afició del món del cavall, també observa cavallers poc experimentats, dels qui l'animal se'ls fuig i provoca una estampida poc habitual. Ella també hi baixava a l'arena, sabia esquivar tots els perills dels carrers, des de l'escepticisme reflexiu que mostra l'anvers i el revers de la història.
Que aquest text faci d'homenatge a tants homes i dones anònims que ja no surten, i que han treballat, han gaudit, han estimat i han donat vida als carrers de la nostra ciutat.
Ens deixen la finestra del seny.