Un vespre tornàvem de sopar i quan ens apropàvem a casa vam observar dos cotxes patrulla. Són moments estranys que et fan bategar el cor més ràpid. La Policia Nacional rallava amb una veïna al portal de ca seva, tenia un nadó en braç, i l'espòs seia uns números més amunt. Vam retirar-nos, tot i que fou inevitable escoltar la conversa per la finestra. Ella deia que marxessin, que només anava begut, que cridava quan tornava tard i que no li faria res. Intuí que els clams havien despertat les sospites d'altres veïns. A mesura que la sentia, se'm repetien tres paraules: patriarcat, racisme i capitalisme, com a eixos de qualsevol dominació. Ella assumia un rol i –a través d'altres comentaris- em feia creure que els maltractaments s'amaguen sota moltes formes d'amor romàntic.
El diari ens informa que a Menorca es tracten sis casos cada setmana, i el propi editorial subratlla que cal consciència, denúncia i acció. Com s'atura la violència de gènere?
Hi ha una frase del filòsof Michel Foucault que m'ajuda com a referència. Defineix desigualtat com les condicions de l'acceptabilitat de la matança, és a dir, aquell moment en que la carnisseria no genera escàndol. Vol dir que la suma de les diferències quotidianes fan evident la permissivitat .
I si comencem –de ver- a igualar salaris, rols de mares, de cuidadores....? Les violències de gènere són la punta de l'iceberg d'un sistema que legitima la divergència entre un home i una dona.