Aquests darrers dies, sense esqueles, ni corones, ni funerals, sense ni un sol escolà, s'ha procedit al silenciós enterrament de la difunta Caixa de Balears, «Sa Nostra». Ha mort ben abandonada per amics -si és que encara en tenia...-, i la que, deien, era la seva família. Ben igual que una pobra indigent. Ni un mal acte de comiat. Aquella entitat financera que havia sigut un poc el vaixell insígnia i orgull de l'economia de les nostres illes, ha desaparegut del mapa davant la freda indiferència general: mentre agonitzava la majoria de les institucions -públiques i privades...-, i també de la ciutadania, miraven cap a una altra banda. Comptaven turistes.
Com ha estat això possible...? Quina greu i fulminant malaltia ha patit aquella entitat petita però sana i plena de futur que s'havia atrevit, valenta ella, a fer la competència a la vella i sòlida dama: la caixa de l'estrella de Joan Miró...? Encara no fa molt de temps que la seva obra social destacava de manera significada en el panorama cultural i assistencial del poble balear.
Cert és que el mateix trist i dramàtic final l'han patit també altres entitats, d'altres bandes, cosines germanes de la Nostra. Mal de muchos, consuelo de tontos, deien els vells i savis castellans. Però n'hi havia un de més llest que deia: miri, miri, mal de molts és una epidèmia.
Diuen que les juntes generals d'accionistes han acordat la fusió amb Bankia. Els distingits senyors i dames d'aquestes juntes generals tan sols hauran mirat, de ben segur, nombres i calculat rendibilitats. Res més. No han dit però que la nostra caixa ha estat engolida per un ogre que, amb tota casta de drets i els permisos necessaris, però també sense pietat, se l'ha fet seva. El centre bàsic de les decisions, a partir d'ara, és a Madrid. A les illes ens queda únicament el record i alguns papers per escriure'n un dia la seva història.
Què ha passat? Quina és la raó autèntica d'aquest silenci institucional i social que sembla còmplice d'aquest estrepitós -i econòmicament dolorós-, fracàs? Sembla com si tothom sabés qui n'és el responsable -o responsables-, d'aquest enderrossall financer, però que fent cas dels llibres d'urbanitat, ningú vol assenyalar amb el dit. I el Parlament de les Illes, que representa a tota la ciutadania? De moment no ha badat boca. Ni les cambres de comerç, ni els empresaris, ni els sindicats, ni cap d'aquells que normalment tanta veu tenen - a qui encanta veure les seves fotos a la premsa-, ha dit una sola paraula. Ni piu.
Qualcú s'atreviria a volar en un avió pilotat per un bon i honest fuster o deixar-se operar per l'amable veïna del tercer segona? Efectivament: no importa esperar la resposta. Idò, a les caixes sí s'ha permès que fossin presidides i gestionades -al marge moltes vegades de professionals i experts-, per persones, quasi sempre destacades i conegudes, alienes del tot al complicat món de les finances, personatges designats a proposta de partits polítics i/o destacats i potents grups de pressió. I aquestes persones, impúdicament, sense cap empegueïment, somreien i acceptaven el càrrec. Tocar poder era un magnífic afrodisíac. Una passada, en diuen avui.
Produïda ja, de manera definitiva, la tan previsible catàstrofe, aquells personatges segueixen a ca seva, sense dir ni una paraula, no fos que... encara pitjor: ni ells han obert la boca, ni els partits o grups que els estalonaven. Cap comentari, ni la més petita justificació, ni una tímida disculpa. Del cop, s'ha produït un greu i general atac d'afonia.
Sa Nostra, és ja un cadàver abandonat i oblidat. L'han mort els incompetents. Rèquiem.