Aquesta setmana, a urgències, me van demanar si podia explicar els símptomes en castellà. Cap pega, perquè no formo part del col·lectiu de persones als quals els encanta afegir la gota al tassó de la paciència, d'aigua o de benzina. Per qüestions polítiques, n'hi ha qui piulen perquè el català no sigui un requisit per accedir a l'administració pública. L'experiència quotidiana de rodar hospitals, m'indica que no és la raó per trobar metges, sinó que l'especialització és molt gran. Necessiten perfils concrets, amb prou formació i experiència per dirigir llocs precisos. Massa vegades, prefereixen d'altres llocs on la connexió i el cost de vida sigui més accessible. Succeeix el mateix amb el funcionari de carrera, interventors o secretaris, i la parla no és quasi mai el conflicte. A Sanitat, de les 5.000 queixes presentades pels usuaris, només 7 refereixen a la llengua.
Uns minuts després, trob l'amic andalús, infermer. Surt de la classe de català que li han habilitat en el mateix hospital. Es va informar, va fer la prova de nivell i la va passar, accedint directament al B2. Ara disposa de 2 anys, i està agraït per les facilitats.
Idò més enllà de la salut, vull reivindicar la bella figura del professional humanista, del que empatitza amb el malalt i els seus familiars, que s'esforça, t'abraça, et riu i et bromeja. Aquest sanitari aprendria català encara que estigués prohibit. És aquí, precisament, on veiem qui té o no té mèrit.