Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Fes (347)

|

A Menorca s'ha perdut la capacitat ambiental i sonora de percebre el saluet. No ho enyor. Quan jo vaig néixer aquesta delicada percepció del rumor de la mar des de l'interior més profund de l'Illa feia uns pocs anys que s'havia perdut. Durant milers d'anys, tots a comptar des del principi que la nostra illa va ser habitada per primera vegada, es va sentir es saluet encara que no hagués nascut encara aquesta paraula. Segons «Història de Menorca», de Miquel Àngel Casasnovas Camps, la colonització definitiva de l'Illa s'esdevé en el marc de l'Edat del Coure, o sigui en un màxim cronològic de poc més de 2000 anys abans de Crist. El saluet havia estat percebut, per tant, des de feia 4000 anys, i gràcies -o per culpa- de l'aparició de la mecanització i de l'electricitat aquest fenomen sensorial s'havia extingit o havia estat apagat per d'altres sorolls més variats i estridents. Renous produïts pels budells dels cotxes, dels camions, dels correus, de les ràdios, de les màquines industrials, dels vaixells, de les llanxes motores i de les televisions havien ocupat el silenci absolut que permetia sentir el saluet o la versió menorquina: l'entretopar dels còdols des Pla de Mar des de set o deu quilòmetres de distància quan bufava la tramuntana. Així com el llenguatge dels campanars havia estat substituït pel telègraf, el telèfon i el correu postal; el saluet havia estat substituït, quan jo era al·lot, per la veu cantaire de Lola Flores, per la sil·labació sinistra de Franco, pel xerric amenaçador de les serradores o per l'ungla gratadora dels martells pneumàtics. Cap queixa. L'evolució del món va anar per aquí i fins aquí ens ha portat. Van quedar altres sons que només són propis de la nostra illa septentrional. El toc dels canets de les finestres menorquines de color verd quan els habitants de les cases les obren o les tanquen. O, també un dels meus preferits, el xerric de la barrera d'ullastre quan, en l'obertura o en el tancament, grinyola gràcies al frec de la base de la barra mestra quan fricciona amb la polleguera. Quan som a Cala Galdana és un saluet domèstic que em recorda que he aterrat definitivament a l'Illa, hi hagi arribat per aire o per mar. També s'hauria pogut perdre aquest so per manca d'artesans de l'ullastre o per manca de demanda d'aquestes relíquies del nostre passat menorquí com són les barreres fetes amb la saviesa ancestral i amb l'ànima dels nostres estimats arbres vençuts. La petita barrera d'ullastre que tanca simbòlicament el camí de la propietat que mena a la platja de Cala Galdana on passam les vacances caniculars, la va fer el mestre arader de Ferreries, en Llorenç Febrer. Aquest estiu me'l vaig trobar sortint amb la seva dona de l'agència de viatges del poble. Em va dir, amb la ironia punyent i distesa que el caracteritza, que es trobava una mica fes i que la meva germana, encarregada de l'agència de viatges i que l'havia atès feia uns segons, desconeixia el significat de la paraula. Tenia mal a l'esquena i havia iniciat els tràfecs carregosos, per a tots els residents menorquins, per anar-se a operar a Palma. Coneixia la paraula? Sobretot el sentit figurat: indispost, mancat de delit, ja sigui per malura o defecte físic, ja sigui per afecció moral. La paraula disposa de més significats com ara el nom que rep l'aixada que té el ferro amb punta o boca estreta per un cap i amb un escarpell o tallant per l'altre; i, afegiria, amb un mànec d'ullastre fet en el seu temps per un arader. No sé si en Llorenç Febrer continua fes o si ja s'ha recuperat i continua fent les seves obres mestres amb la llenya dels nostres arbres més estimats o encara espera una data per a l'operació i continua no podent fer la seva solitària i valuosa feina. El fet és que jo em vaig sentir fes quan Carles Puigdemont va proclamar la república catalana i la va suspendre passats uns segons. Som un optimista defensiu i ensoldemà em vaig refer i tornava a estar com a nou després de dormir tota la nit. Vaig seguir la compareixença de Mariano Rajoy i hi vaig veure en les seves paraules el gel d'un ganivet. Albert Rivera em va semblar un ca de raça petita que ensuma la sang i esperona el mascle alfa a atacar. Pedro Sánchez? Ah, no. El líder dels socialistes no és diputat i no té un escó al Congrés des d'on poder garlar. Va ser substituït per Margarita Robles, una jutgessa en excedència que va participar ja com a política en l'esclariment parcial del GAL i que, per tant, coneix el sistema judicial espanyol i la seva convivència amb les clavegueres de l'Estat. Margarita Robles em va semblar espantada, desorientada, fora de lloc. Joan Tardà va ser precís i minuciós com un bisturí quan va recordar als socialistes la cançó de Maria del Mar Bonet, «Què volen aquesta gent que truca de matinada?»Si s'aplica l'article 155, els socialistes hauran d'acompanyar de matinada els policies de la cançó a detenir presos polítics potencials. I aquí hi ha la pregunta clau. Gelosos de la imatge moderna, progressista i combativa que han heretat dels socialistes del passat; quant temps aguantaran els socialistes actuals al costat dels repressors als quals els primers van combatre sacrificant la seva llibertat i la seva vida fins i tot? En el seu cas, jo també estaria fes.

Lo más visto