És veritat que som dels darrers quan surt l'informe PISA. És veritat que tenim un taxa d'abandonament escolar superior a la mitja com també val la pena recordar, que som en un país que cada vegada que canvia de govern, fa una reforma escolar. Però a les aules i als professors, no els podem fer culpables de tots els nostres mals quan després ens fem grans. Ser formal, ser complidor, per exemple, no ho porta cap assignatura a cap temari. I això té molt a veure amb les petites coses quotidianes que formen part del nostre dia dia, de la feina, dels amics, de casa. De ser present quan es diu que es queda, d'enviar una resposta quan es diu que s'enviarà o d'acabar una feina quan ens han demanat que l'acabem.
En general som un país del ja ens veurem, ja quedarem o ja ens trucarem però aquesta cordialitat sine die, porta implícita que ningú es compromet a res perquè no hi hagut ni dia ni hora establerta. Quan sento el no passis pena, segons com ja em poso a tremolar i el que està clar és que aquest tipus d'inèrcies son contagioses, provocant allò de que uno por el otro, la casa sin barrer. Començant per l'administració a qui sovint critiquem per la seva lentitud i que fins i tot, ha arribat a crear-se un justificant que van batejar com silenci administratiu però arribant també a la justícia, on segons com, es fa la via que faci falta. Estic segur que a les persones formals i complidores, no els ha calgut un currículum de dues pàgines al darrera per fer-se un lloc a la vida.