La llengua pròpia dels menorquins fa temps que es fa servir com un instrument per fer política. Segurament, gairebé tothom, excepte els més radicals, pot estar d'acord que una llengua forma part del nostre patrimoni cultural i històric, de la nostra personalitat, i que és fins i tot és normal sentir una estimació cap a ella, voler conservar-la amb bona salut. Si és així, per què es converteix constantment en motiu de polèmica? Perquè se'n fa un ús pervers.
La dreta de Bauzá (la regionalista de Cañellas era diferent) i també molts defensors de les formes dialectals en contra de l'estàndard fan servir la polèmica per la llengua per anar en contra del nacionalisme. Així enforteixen la relació entre la defensa de la llengua pròpia i els partits de l'esquerra nacionalista. Aquesta, per la seva banda, no vol renunciar ni compartir aquest patrimoni polític i pren decisions perquè quedi clar qui està a favor del català i qui està en contra. L'ús del català entre els funcionaris, també el personal sanitari, té lògica, però no s'ha d'imposar ni prioritzar sobre altres necessitats urgents. Ara bé, els funcionaris han de fer un esforç per conèixer la llengua pròpia de la terra on treballen, i en un temps determinat se'ls hi ha de poder demanar que compleixin amb aquest compromís. Entendre la diferència entre llengua pròpia i llengües oficials és important per no caure en la temptació d'obrir trinxeres.
Crec que la gran majoria també està d'acord que s'haurien de posar més mitjans per aprendre anglès com més prest millor. El coneixement d'aquesta llengua és una necessitat per la formació dels joves i per la seva competència professional. No es pot deixar en mans de l'ensenyament privat si volem defensar la igualtat d'oportunitats, un dels valors essencials de qualsevol sistema educatiu.
Si no som capaços d'arribar a acords en matèria de llengua, algú es pot imaginar que es pugui arribar a pactar una reforma de la Constitució?