Tothom que ha viscut una campanya electoral sap que, tret dels cartells aferrats pels carrers i el discurs exagerat dels mítings, poques coses canvien mentre dura. Si un cas, que els polítics fan més bona cara i et pots trobar que et regalin prospectes amb la seva foto o, amb una mica de sort, una rosa.
Aquests dies, el govern d'Espanya s'esgargamella per fer creure que aquesta campanya de Catalunya és tan normal com totes les anteriors. I que ensoldemà de les eleccions, tot anarà com una seda perquè el catalanisme polític s'haurà acabat.
Però més tost es fa difícil veure-ho així, si no ets un marcià acabat de davallar de l'Ovni. Els fets són tossuts i mals d'amagar a l'era del mòbil i l'internet. La calma al carrer és total, com ho ha estat en tot moment, tret de les bandes feixistes que sembla que ara tenen carta blanca per actuar. Però tothom viu pendent del whatsapp i de la darrera notícia.
I és que per més que s'esgargamelli el govern, aquesta campanya electoral anomenada autonòmica no té res a veure amb cap de les anteriors. Ni per les circumstàncies en què s'ha convocat ni per les conseqüències que tindran els seus resultats.
En realitat, aquestes eleccions s'han convertit en aquell referèndum que feia tanta por als governants espanyols, i que durant anys han jurat que no se celebraria mai. Clar que ha arribat amb un ambient irrespirable. Res a veure amb els de Quebec o Escòcia, que van ser un exemple de democràcia per al món.
2AQUÍ TOT ÉS MÉS TÈRBOL, i potser encara anarà a més. Per als partits que ja el volien --el referèndum-- i que en realitat ja el van fer el dia 1 d'octubre passat, es tracta ara de revalidar la seva victòria. En unes condicions aparentment més fàcils, perquè aquesta vegada es podrà votar sense passar pena per les porres, les pilotes de goma ni els gasos lacrimògens.
Però en realitat molt més difícils. Com es pot comprovar als seus mítings. Uns els comencen llegint la carta que els ha dedicat el seu cap de llista des de la presó. Uns altres, han d'escoltar el seu en la distància d'una pantalla, perquè si es presentàs en persona, el tancarien tot d'una.
Si no n'hi hagués prou per veure que la cosa no en té res de normal, cada dia surt una nova amenaça d'imputació que pot afectar a qualsevol altre integrant de les seves llistes. I per reblar el clau, cada declaració seva, encara que sigui per whatsapp, ha de superar el filtre de les denúncies amb què els col·laboradors del govern estan inundant els jutjats.
Però els partits que no el volien, el referèndum, també passen pena. Tret d'un, que camina amb un peu a cada banda, els altres van armats amb una norma que s'han fet a mida, el famós article 155. Però els seus dirigents, per poc que reflexionin quan van a dormir, saben que tot és un gran abús. Senzillament perquè a Catalunya no hi ha hagut cap acte de violència --ni un-- que justifiqui un grau de repressió que posa en qüestió la mateixa democràcia espanyola.
2I ENCARA MÉS PENA per a ells. Disposen de tota la força de l'Estat i de bonibé tots els mitjans de comunicació. Exageren la gravetat de la situació econòmica fin a extrems que cap economista veu per aumon. Escampen la por redoblant la presència de policia forastera i multiplicant les imputacions judicials. Però sembla que una bona part de la ciutadania ja està curada d'espants.
De tal manera que per més que premin, a dia d'avui encara no està clar si, el 21 de desembre, els partits que no volien el referèndum guanyaran aquest plebiscit que, a contracor --potser perquè la Unió Europea no ralla però diu--, el govern ha hagut d'organitzar a corrents.
Clar que ells mateixos ja avisen que també han previst l'eventualitat de perdre. I que si açò succeís, els guanyadors --si és que no són a la presó o a l'exili-- haurien de triar entre la renúncia a les seves aspiracions o tornar a passar pel calvari actual. Que és com dir que quan tens l'àrbitre a favor, no hi ha cap por que perdis el partit. O que el vot dels ciutadans, no té cap valor.
2PERÒ EN REALLITAT hi ha molta incertesa sobre quines serien les conseqüències d'una nova victòria de l'independentisme. Si perd, està clar que no li deixaran aixecar el cap en molts anys. Però si guanya, és una incògnita si el govern espanyol podrà continuar actuant en contra d'uns ciutadans que ja han demostrat prou vegades la seva voluntat.
De moment, el ridícul d'Espanya davant els socis de la Unió Europea ja és galdós. Espanta que no hagi aclarit quina era la relació que hi havia entre la policia espanyola i l'imam dels atemptats de la Rambla i Cambrils. I espanta també que la justícia espanyola s'hagi posat en evidència retirant l'ordre internacional de recerca i captura contra el president Puigdemont, quan ha vist que la justícia europea l'absoldria de càrrecs que aquí li volen imputar.
Clar que ningú no li pot negar al govern espanyol el dret a fer esbrufos discutint el nombre de catalans que van anar a la capital d'Europa a reclamar llibertat i democràcia, 45.000 segons la policia de Brussel·les. Que tanta gent estigui disposada a fer 1.300 quilòmetres per aquest motiu, per a ells deu ser una simple discussió de nombres.