Ha arribat un metge nou a una capital espanyola; és un especialista molt bo, posseeix un expedient impecable i vol exercir la medecina a l'hospital de la Seguretat Social. Però, ai!, el metge hongarès, japonès o britànic no sap espanyol encara. N'haurà d'aprendre per tractar els seus pacients. No és probable que la mateixa administració de l'hospital li faciliti classes de castellà en hores de feina, potser els companys l'ajudin durant els primers mesos (posem que l'anglès faci de pont) i, com que ell és una persona d'estudis i intel·ligent, ben prest tindrà la competència de lectoescriptura en castellà i, d'ací a dos anys, no sols entendrà l'idioma sinó que el parlarà; açò sí: amb un accent que denota el seu origen foraster.
Si ara aquest bon metge s'ha decidit per obtenir una plaça de funcionari a la Seguretat Social espanyola, haurà de demostrar en el procés de selecció que domina la llengua oficial del país. I punt.
Fixem-nos que el metge foraster que ha decidit optar a funcionari espanyol no podrà fer les proves en la seva llengua pròpia, sinó en la del país de residència. El coneixement de la llengua espanyola no li comptabilitzarà com a mèrit, sinó que li serà un requisit «sine qua non». Sabent que açò serà així, no li suposarà cap problema insuperable. Els usuaris de la sanitat espanyola hauran guanyat un nou i bon professional.
Fa uns anys, un metge foraster arriba a Menorca. Ve de l'Argentina i té dues filles en edat d'escolarització obligatòria. Presa la decisió de traslladar-se a la nostra illa, s'informa que aquí el català és la llengua territorial pròpia i oficial juntament amb el castellà. Un any abans del viatge tota la família estudia català, que aprèn en la modalitat estàndard, com sol succeir en els estudiants d'una segona llengua. Durant les primeres setmanes de viure a la nostra illa, als nouvinguts els costa entendre el català dels menorquins, que als ulls li diuen «uis» i no «ojos», diuen «cap» a «la cabeza», i «es budells» són «las tripas». Clar que, al principi, costa d'identificar «orees» (aprengueren «orelles»); «agulla» quan senten «gua» (bisíl·laba i plana). Però ràpidament entenen la cosa: «vellet/veiet > veet». Tampoc no és tan difícil.
Per cert, vaig ser professor de llengua de les filles d'aquest metge. El seu nivell de lectoescriptura en català era tan bo o més que el de molts alumnes natius.