Aquesta setmana he recordat una anècdota municipal. Un dia van tocar la porta del despatx per dir-me que acabava de rebre una capsa de vi. Estava reunida amb un company que sap d'anyades i només en veure l'embalatge va trobar que era del bo. D'aquells que componen les tres gràcies: fresc, fi i fort, i que la mitjana del bòtil rondava els 200 euros. Amb un espasme muscular involuntari, de rampa, vaig demanar que el retornessin immediatament.
En Barceló m'ha provocat la mateixa sensació, de treure'm de quici. La seva dimissió i l'estat que ha causat al Govern, i dels efectes que tindrà en el seu partit. Qui l'havia ressuscitat i aconseguit els millors resultats de la història, passant pel Carib, se'n va en orris. En primera instància el vicepresident optà per dir que es tractava d'un viatge particular, que no tenia res a veure amb la seva tasca política com a conseller, però l'acció no va quallar, ni en el Govern ni en el seu propi partit. Les xarxes socials avui t'aniquilen qualsevol intent de justificació.
Des de llavors, m'agrada bromejar l'antiga Roma i el paper fonamental que va exercir en la història i la cultura del vi. Com l'esquerra, que demanda una necessitat vital diària. Partits que requereixen un projecte de transformació, un relat alternatiu, i unes pràctiques coherents amb aquest projecte i aquest relat. Els valors ètics i l'exemplaritat són elements imprescindibles en la seva crònica. Ai, maleïda viticultura.