El comportament d'una persona gairebé mai no és pur, cent per cent primari. Un se sol comportar en funció de qui té al seu costat, de qui l'observa, de qui pretenem que ens jutgi i valori. Els ulls que ens miren són un condicionant. No és el mateix un sopar amb els sogres que amb els col·legues de l'institut, no és el mateix treballar quan el cap té lliure o quan no es deixa lliures ni un segon, no és el mateix fer el bandarra a un bar si hi ha per allà una ex o una pretesa parella, no és el mateix demostrar bona forma als amics o mantenir les formes amb els compromisos.
L'adaptació a un observador concret (o es creuen que els joves d'«OT» són així) és un fenomen ja conegut. No vol dir que deixem de ser sincers, sinó que la sinceritat es modela, s'adapta. Tenim registres, i ha de ser així.
La política és l'àmbit on açò més s'accentua. Les declaracions d'un polític solen amagar més del que diuen. Es fa estratègia. Es dissenyen estats d'ànim i es reprimeixen instints. Es calculen reaccions, respostes i efectes.
El PP inicia una campanya a les institucions per potenciar l'ús del menorquí, ben salat. És una postura coherent i sincera, però que ara se li doni força, es reiteri i es prioritzi, no és quelcom casual. Se senten observats pels votants que veuen en Ciudadanos una opció de vot real arran del seu posicionament contundent i gairebé exclusiu sobre temes identitaris, nacionals, de llengua.
Més per Menorca i PSOE mantenen una guerra freda des de la sortida dels primers del Govern per demostrar múscul. Cada declaració, cada acció, té un moment i un to que mira de reüll l'altre, i els seus potencials votants. Cada inversió que arriba de Palma mereix una carrera d'apropiació de responsabilitats, de presència a la fotografia. Abunden propostes trampa, declaracions amb efectes col·laterals, batalletes i consensos obligats que no ho són tant.
Observar-los, escoltar-los, sense que se sentissin observats, proporcionaria moments molt interessants i alguna sorpresa.