Els líders del procés independentista català estan pagant les conseqüències de les seves errades, especialment la de Puigdemont de finals d'octubre de no convocar eleccions i evitar el 155.
El procés ja no és el de la independència, que ha entrat en via morta tot i tenir majoria al nou Parlament, sinó el del mateix conflicte. Estem a la fase de la humiliació, que només pot servir per cronificar el problema però no per resoldre'l.
Quan Puigdemont tuiteja que «el pla Moncloa triomfa», és una constatació evident. El Govern, amb un suport unànime dels grans mitjans, s'ha fet fort i ha aconseguit decantar cap a la seva banda allò que en diuen la construcció del relat. Ha associat la imposició de la llei amb la defensa de la democràcia, mentre que l'acció dels independentistes és un «cop d'Estat». La justícia, sense pressuposar cap acció coordinada, aplicant la llei ratifica la línia de «la Moncloa». A vegades, com en el viatge de Puigdemont a Dinamarca, el jutge no actua per aixecar la suspensió de l'ordre internacional de detenció per evitar una possible estratègia de l'expresident per poder accedir a la presidència. És a dir, és una justícia preventiva alineada amb els objectius polítics.
Les tertúlies i les informacions de molts mitjans de comunicació no només ridiculitzen Puigdemont, sinó tot el que envolta un procés fracassat cap a la independència. Tant d'esforç ja no és necessari. És preocupant la uniformitat de les opinions i allà on abans hi havia debats polítics avui són veus corals a favor d'una mateixa causa.
Poc sembla importar la realitat que es viu a Catalunya expressada en les darreres eleccions. Certament, els partits independentistes tenen l'obligació urgent de trobar una sortida al bloqueig actual, que no hauria de ser la convocatòria de noves eleccions. Aquesta és la principal responsabilitat. S'ha de facilitar la sortida. I després s'hauria d'obrir un altre procés, diferent, des del respecte, amb propostes noves que permetin un acord i no una baralla.