Ja ho podeu veure. Mentre a Madrid el personal de la Gürtel va cantant els noms del bo i millor del PP davant el jutge i mentre els jubilats comencen a veure que els hi faran la farina blana amb les pensions, el tema que ocupa l'activitat del govern i la premsa del règim és què pensa fer en senyor Puigdemont.
Dies passats l'obsessió era que no pogués arribar al Parlament de Catalunya -amb un desplegament policial mai vist- per poder ser investit president. Ara és que els partits que li donen suport se'n desdiguin i en proposin un altre. Com si les eleccions no servissin per dir a qui han triat els votants. Petit detall que no encaixa amb allò de la democràcia.
A jo el tracte del cas Puigdemont em recorda cada dia més el de Gibraltar. Ja és sabuda la tradició dels governs espanyols, que quan volen amagar els seus escàndols treven sempre el fantasma de Gibraltar i el seu dret històric a recuperar-lo. Per més que sabem que els gibraltarenys no en volen ni sentir rallar.
Idò ara el senyor Rajoy ha trobat una alternativa a Gibraltar: el senyor Puigdemont. Com tothom sap, a Espanya diven que és un perillós delinqüent. Però no s'atreveixen a demanar-ne l'extradicció, perquè a fora la justícia no ho veu de la mateixa manera, per un motiu ben simple: no ha comès cap acte de violència.
Però aquesta no és la qüestió. Com en la reclamació de Gibraltar, en què en el discurs els drets dels seus ciutadans no tenen la menor importància, allò que interessa és que se'n ralli molt i malament. Que se li atribueixin mansions luxoses i sopars de llagosta, que se'l tracti d'extraterrestre o de Napoleó, racista, nazi o allò que faci falta. Mentre darrera es posa en marxa una mecànica judicial de dubtós futur.
Tot per tapar el problema gros que té el partit del Govern amb aquells jutges que, en comptes d'anar improvisant a demanda, han agafat a mos tants anys de mentides i de corrupció com arrossega el règim espanyol. Amb en Puigdemont com a tapadora, deven pensar, ni la lladronia ni l'esfondrament del sistema de pensions faran sublevar el país.
Igual que quan rallaven de Gibraltar, ara guardat a l'armari per una temporada, tot i el brexit... Té més morbo el senyor Puigdemont, i dona molta més marxa als diaris i les televisions del règim. Però l'esquema és el mateix. Reivindicaven Gibraltar, però no mos deixaven sentir l'opinió dels gibraltarenys. Escarneixen Puigdemont, però no mos deixen conèixer les seves raons. Clar, és un delinqüent que, de tan covard com és, no se'n refia de la justícia espanyola...
En canvi, els platós de les televisions van plens dels que tenen qualque cosa a dir sobre ell. I darrere d'ell, sobretot allò que representa. Els Mossos d'Esquadra que són considerats un cos de policia modèlic a l'estranger, aquí són de dubtosa fiabilitat. L'escola catalana, que ha sabut engolir més d'un milió d'immigrants d'arreu del món sense cap conflicte, ara és una secta adoctrinadora. L'economia catalana, que els experts asseguren que va millor que mai, és a punt de fer els ous en terra...
I la televisió catalana, que a ulls dels observadors imparcials és de molt la pública més plural, aquí els ministres diven que és un perill per a la societat. Però al final tot és més del mateix. A Menorca és fàcil fer memòria. Quantes vegades ens han volgut impedir que la poguéssim veure des que, el 1984, en Fernando Rubió va pagar el repetidor del Toro?
L'objectiu és sempre el mateix. Configurar una massa acrítica que no pugui tenir l'oportunitat de contrastar allò que li diven amb la realitat. Ja se sap que si una mentida es diu mil vegades, arriba a semblar una veritat. Si la història i tot mos estan falsificant sense cap afront.
Dilluns, el MENORCA se sorprenia, o no, que la senyora Úrsula Mascaró ara acapari entrevistes als mitjans d'àmbit espanyol. I com no n'havia d'acaparar. Per als manyucladors de l'opinió pública, tenen molt més interès les seves opinions sobre el català que el seu indubtable mèrit empresarial. I ja se sap que tot allò que pugui sonar a anticatalà són prims dels bons per al galliner. Gibraltar español, clar.