Som menorquí, habitant doncs d'una reserva de la biosfera preciosa però amb problemes econòmics, laborals, financers, mediambientals, de transport, habitatge, gentrificació, identitat cultural... No obstant açò i davant els envits que tenim, pocs es demanen quina mena de subjecte polític som com a poble insular i quin futur volem construir junts? Quin encaix constitucional, davant un eventual –i necessari- nou procés constituent a les Espanyes (valgui el plural), podria satisfer els nostres reptes? Són acceptables les promeses (sempre incomplertes) de «règim especial» per a Balears REB)? Gent marinera, mediterranis, hauríem de saber que no duu almon ciar i vogar a la vegada, com ens fan fer els inquilins de la Moncloa. Girar i girar la nostra petita barca sense moure'ns del mateix punt. Fins que ens maregen. Què votam, idò, per esdevenir si més no tan fàctics com un diputat canari?
NACIONALISMES? N'hi ha d'impositius, i són nefastos. I n'hi ha de resistents, propiciadors de llibertat i major democràcia, com explicava Hanna Arendt. Però, sobretot i en tot cas, mai acceptem la passivitat davant la injustícia. Ens hi commina amb el seu lluminós exemple un home senzill de 90 anys, nat a Balsareny, que té la casa pairal al món sencer i viu amb els posseiros, descalços sobre la terra vermella. Pere Casaldàliga ens anima a lluitar per la igualtat de tothom, pels drets fonamentals, respectant escrupolosament cada demos, cada subjecte polític! Conta el bisbe de Sâo Félix que allà, al Mato Grosso (Brasil), la gent no se saluda com aquí amb un «Bon dia!», sinó dient E a luta? (i la lluita, com la duus?).
Doncs sí, encara que sembli que no s'avança, cal lluitar, malgrat que amb lleis-mordassa ens imputin fins i tot «delictes d'odi». Per odi, el seu! I quan, en aquest país, legislaran sobre el delicte d'estupidesa amb «presó permanent revisable»? Qui mana en aquest País de les Meravelles del 155, cova d'Alí-Babà i els 40... mil corruptes? La democràcia és realment dels ciutadans o és el Leviatan de l'Estat el monstre que governa els nostres dies? Vivim negats per un autoritarisme postdemocràtic, sense cancel·lació formal de drets però amb serioses restriccions i amenaces, i amb la substitució de la política per la indiferència. L'aplicació del 155 no té límits, és com el capitalisme. Mentrestant, la mobilització social, imprescindible, pot servir de fre, de veto; però no demostra, de moment, capacitat de construir un horitzó alternatiu. La pregunta: I ara, què?