Complir totes les indicacions que es fan sobre una alimentació adequada és molt difícil. Són cada vegada més, canvien, es contradiuen (els ous, què? Sí o no?) i afrontar el menú diari d'una família nombrosa amb una dieta immaculada sense guerres civils diàries és un repte titànic per al qual no estic capacitat.
El dinar de Montse Morlà i quatre més va incórrer també en certa imperfecció nutricional. Es va menjar peix, bé. Però frit, malament. Pocs cafès i només un fruita. Regular. No és perfecte, tampoc un desastre. Des del punt de vist de l'ètica política, el mateix. La despesa no segueix el dictat de la dieta vigent, però tampoc col·lapsa artèries.
Una corrupció insuportable i la irrupció de formacions polítiques emergents redemptores han establert una dieta extrema a la gestió pública, un autèntic menú d'hospital. Tot transparent, tot molt auster, tot qüestionable. De la bacanal a l'ortorèxia radical. Nassos! Una hamburguesa un dia, fins i tot ben equipada, no fa cap mal. Un batlle ha de poder pagar un dinar amb fons públics si la situació ho requereix, sempre que no n'abusi en freqüència i marisc. Els límits hi han de ser, però lògics i racionals. S'ha de ser exemplar i responsable, però no un anacoreta anèmic artificial.
Els 156 euros són un còlic. El que és indigerible, insà i greixós és que un ajuntament es gestioni amb la inestabilitat de Sant Lluís. Com amb els divorciats, ningú no els obliga a ser amics, però el que és lamentable és que una mala relació perjudiqui els fills. Recórrer al registre d'entrada i que ni tan sols en parlin l'endemà demostra una desconfiança i falta de complicitat intolerables. Com amb el cartell amb quatre pèls, com les cabres. Colesterol a 300. Com em va dir fa poc una llesta política progressista: «És mentida que l'esquerra per tradició sap governar amb pactes, el que passa és que no tenim més remei». Si el menú ens cau malament sovint, igual convé canviar de cuiners. Un pacte no ha de ser irreversible. El poble és qui pateix la gastroenteritis crònica.