Juana Francis Pons Vila, la nostra senadora per Menorca, s'ha queixat recentment que sigui menystinguda pels menorquins. Ben segur es considera ofesa pel fet que Esquerra Republicana presenti al Senat durant el pròxim ple dels dies 10 i 11 d'abril una moció per demanar el descompte de resident del 75 per cent entre les Illes i la península, i la declaració d'Obligació de Servei Públic dels vols de Menorca amb Barcelona. Gelosa de la representació que ostenta, diu que està a disposició dels ajuntaments de Menorca i dels menorquins, quan de fet només està al servei del PP. Ho corrobora el fet que ha votat més d'una vegada contra els interessos de Menorca (recordem els afers de les prospeccions petrolieres i els descomptes) i no ha vigilat les execucions de les inversions de l'Estat espanyol fetes amb els peus a l'Illa. Sabem què fa no pel que diu sinó per les jugades en el joc en què participa.
Esperem que quan es discuteixi el tema en el Senat no faci el trist espectacle que va fer la també senadora del PP Catalina Soler, de Mallorca, quan, en el debat sobre el mateix tema que es va donar el passat mes de febrer amb motiu d'una proposició del PSOE, que va ser rebutjada, va perdre els papers, va entrar en còlera i va dir textualment a Bernat Picornell d'Esquerra Republicana que «las islas son mías no suyas, mías no suyas».
Molts càrrecs polítics (malauradament les senadores esmentades no són una excepció), tenen una visió ben equivocada del servei públic. Com a nobles feudals, esperen que els vassalls agenollats demanin la clemència i el favor, la «gràcia» que deien en temps dels reis. Efectivament, la feina d'un càrrec representatiu ben entès no hauria de ser seure a una poltrona esperant les queixes sinó estar atent als problemes, sol·licitar als ajuntaments, Consell insular i gent de carrer quines són les inquietuds i fer el possible per resoldre'ls. Estar tot el dia en moviment. Serien l'excel·lència de la política si, a més d'açò, s'avancessin als problemes i miressin constantment a l'horitzó per liderar projectes. Per desgràcia, i lluny del que hauria de ser, el PP ostenta el privilegi de cercar embulls i recollir firmes en contra de. Ben segur, no estaríem ara on estem si M. Rajoy no hagués recollit firmes contra l'Estatut de Catalunya ni hagués presentat cap recurs al Tribunal Constitucional.
HI HA UNA LLARGA línia contínua en la història de Menorca per la qual no podem dir que la història es repeteixi, no, l'ajustat és dir senzillament que és la mateixa rondalla, i que no hi ha manera de girar pàgina. És el sentit patrimonial pel qual la política som jo i les illes som meves, com va dir la Soler. Felip II, en la dècada de 1570, va voler que els menorquins abandonessin l'Illa perquè es veia incapaç de defensar-la davant els berberescos sense consultar-ho als mateixos afectats. Davant la indefensió política, els menorquins vam demanar l'ajuda de la Generalitat de Catalunya i de la Sala de Barcelona. Quan el 1802 els espanyols van recuperar l'Illa, la van cruixir a impostos, corrupcions i injustícies la qual cosa va motivar la revolta menorquina de 1810, que aspirava a que els britànics fessin un cop de mà per tornar a gestionar l'Illa. No va ser una rebombori antifiscal sinó polític, el qual va ser durament reprimit.
En tost de prendre decisions conjuntament i pensar davant de tot amb la gent que treu les castanyes del foc econòmicament d'Espanya, és a dir, amb els illencs, els valencians i els catalans, els senadors del PP no fan res més que, encegats pel partidisme i el projecte imperial espanyol, participar del saqueig i posar més llenya al malestar. L'Estat espanyol no és un Estat modern, equiparable a molts d'Occident, sinó del segle XIX, completament caciquil. Es mercadegen els vots a canvi d'inversions i millores en els finançaments. Els senadors participen d'aquest joc. Lamentable.