El 22 d'octubre de 2012, Pablo Llarena, llavors president de l'Audiència de Barcelona, va respondre de manera clara, inequívoca i contundent quan el periodista del diari conservador «El Mundo», Germán González, li va demanar sobre la problemàtica entre Catalunya i Espanya. Sense embuts ni draps calents va dir que la clau passava per «una solució essencialment política» i en la qual «els jutges no tenen cap capacitat ni cap instrument de solució». Han passat quasi sis anys des d'aquestes equànimes declaracions que apuntalen el principi sobre el qual se sustenta una democràcia, la separació de poders, i Pablo Llarena, ja com a magistrat del Suprem que jutja el procés, ha escrit un aute que s'assembla a l'argument fictici d'una novel·la, ha usurpat la política amb les seves extremes i incomprensibles decisions judicials, ha aplicat presó preventiva als principals acusats del procés abans de ser condemnats i ha enviat a l'exili el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, actualment empresonat a Alemanya.
Què ha passat entre la primera frase i les accions posteriors que ens ha portat a l'existència, com en temps de Franco, de presos polítics? Què ha succeït durant aquests quasi sis anys per haver canviat radicalment d'opinió, fins al punt que el catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, hagi acusat Pablo Llarena de prevaricació per no permetre que Jordi Sánchez assistís com a candidat al ple d'investidura del Parlament de Catalunya? O que l'afamat periodista anglès John Carlin hagi reblat aquesta afirmació dient que qui havia d'anar a la presó per les seves actuacions delictives no era Puigdemont sinó el mateix jutge Llarena?
La resposta a aquesta pregunta l'ha apuntada sense contemplacions el diari britànic «The Times». En una editorial -no en un article d'opinió que no reflectiria la línia del degà de la informació britànica- ha assegurat que «el Govern català ha estat saquejat i s'ha imposat el mandat de Madrid». O que «Madrid necessita començar a parlar amb els seus opositors en tost d'empresonar-los». O que «el fet que siguin els jutges, i no els polítics, els qui prenguin totes aquestes decisions no fa que el pla de Madrid sigui menys obvi».
En d'altres paraules, és molt obvi que a Espanya no hi ha separació de poders i també és molt obvi que els jutges estan al servei del govern espanyol encapçalat pel Partit Popular i per M. Rajoy. «Espanya una altra vegada» és el titular de l'editorial publicat per «The Times».
Per què un jutge del prestigi de Pablo Llarena ha sucumbit al poder polític del govern de Madrid i ha sacrificat la independència del poder judicial esfondrant una de les columnes sobre la qual se sustenta l'Estat de dret? Aquí entram en el terreny de les conjectures, de les especulacions.
El jutge Llarena ha rebut cants de sirena relacionats amb una promesa d'escalada dins l'escalafó judicial, condecoracions institucionals o càrrecs ministerials (futur ministre de Justícia, per exemple)?
El jutge Llarena ha estat víctima de pressions, amenaces, entrebancs, dibuix amb ombres d'un futur professional incert?
Sense aquest desig d'influir no s'entén que un professional, una persona intel·ligent passi d'un extrem a l'altre o, com diem a Menorca, vagi d'una banda a s'altra com sa coa de s'ase.
No només han estat el professor de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, el periodista britànic John Carlin o l'editorial de «The Times». També s'han manifestat a favor de l'alliberament dels presos polítics en un article a «Le Monde» els escriptors Erri De Luca, Daniel Pennac, Jean-Marie Laclavetine i Roberto Saviano («Nosaltres, ciutadans d'Europa, demanem la llibertat immediata dels ciutadans catalans empresonats per les seves conviccions polítiques».), l'editorial del «New York Times» («Puigdemont mai no va recórrer a la violència») o, recentment, Jordi Savall que ha dedicat a Versalles, França, la «Passió segons sant Mateu» de Bach a «aquelles persones que en el meu país sofreixen la persecució política».
Per què ha llançat a la paperera el seu prestigi com a home de lleis el jutge Llarena? El meu admirat Ramón María del Valle Inclán ja ho va deixar escrit fa molts anys: «En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo».
Només en aquest context magistralment dibuixat per Valle Inclán es poden entendre les darreres actuacions i decisions del jutge Llarena.
El llinatge Llarena prové, segons Revista de Historia, de «la antiquísima villa de Llerena de la provincia de Badajoz, ganada a los moros por los caballeros de la orden de Santiago en 1241 y elevada a ciudad por merced del rey don Felipe IV en 1640».