Qualcú va dir de la humilitat: «Quan sentis els aplaudiments del triomf, que et ressonin també a l'orella les rialles que vas provocar amb els teus fracassos».
M'ho ha recordat l'aprovació que va rebre la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, en la Convenció Nacional del PP a Sevilla. Una llarga ovació per part dels més de 2.500 assistents, tots drets. Poca reflexió, només carregar piles per les properes eleccions municipals i autonòmiques i també per encarar les noves batalles que s'apropen. Perquè oblidar-se del presumpte màster, va ser impossible. Els aplaudiments són l'aliment espiritual de l'ànima, però -massa vegades- no són gaire educatius.
O el judici pels ERE. Recordeu l'actor Josep Ma. Pou quan ens visità al Teatre Principal de Maó? L'obra, t'agafa pel coll: «Me llaman Sócrates, y he sido juzgado y condenado a muerte por la misma demoracia en la que creo». I automàticament diu: «O creía, pues en demasiadas ocasiones esta es violada, sofocada, perturbada, aniquilada y pervertida por sus propios actores». I es produeix el mateix prodigi que al teatre, que et trasllada des de l'escenari televisiu fins la butaca de casa, havent traspassat 2.500 anys, com si fos la democràcia d'avui en dia.
Més a prop, el debat de política general del CIME. Un guió escrupolosament estudiat que ni comunica, ni transmet, ni trasllada a la ciutadania.
En la política teatral, la llum sempre apareix al final de la farsa.