Els màsters que, sembla ser, es reparteixen fets a mida i amb servei a domicili per les universitats de Madrid tenen la doble funció d'ampliar coneixements i engreixar vanitats. Hi ha persones que inflen el seu currículum fins i tot amb els gols que van marcar al pati de l'escola, estratègia ridícula i poc eficient perquè al final, el que realment val una persona sol resultar bastant transparent amb una mínima convivència. Les autodefinicions inflacionàries tenen curta trajectòria.
Però la cursa per l'acumulació de mèrits immerescuts no és específica dels currículums. Quan s'han de repartir felicitacions tothom es posa a primera fila, i quan se rifen culpes no apareix ningú. En la gestió de la cosa pública sol ser habitual, per exemple, i en els mesos vinents serà la norma, que a les presentacions de coses polides, d'inversions, de projectes llustrosos, apareguin una dotzena llarga de persones a la fotografia. Tothom hi vol rascar alguna cosa, encara que el seu paper a l'assumpte només hagi estat preocupar-se un poc o ser amic de qui paga. Si hi ha un problema, però, sota el focus no queda ningú, apareixen els conflictes de competències, «seria millor que truquessis a...», les pilotes fora. Aquells amics ja no...
Succeeix, també, que l'atribució sobrera de mèrits a un mateix sol quedar en evidència amb perill de fer el ridícul, sobretot perquè és habitual que per reforçar una autoproclamació de gràcies que és falsa o exagerada es caigui en la sobreactuació, que ara troba un espai abonat a les xarxes socials. Subestimar la percepció de la gent i confiar que la nostra propaganda en la distribució de mèrits i culpes colarà per la seva falta de criteri crític és un error habitual. Qui de veritat tengui interès a identificar els artífexs d'un fet sense prejudicis (no és tothom, ni fer-hi prop) segur que ho sabrà fer solet.
Els mèrits autèntics són només aquells que són reconeguts per tercers i els realment lloables els que són discrets. I no es necessiten assistents amb interessos coneguts per repartir les culpes.